Dues dones que senten la mateixa necessitat: la d’escriure allò que viuen.
Dues dones que han callat moltes coses.
Dues dones que han viscut la vida amb intensitat.
Dues dones que han patit.
Dues dones amb un enorme coratge i una gran valentia.
Dues dones inconformistes.
Dues dones que acabaràs estimant.
No us perdeu La nevada del cucut.
Ja no plorava, ja no en tenia cap ganes, les llàgrimes se li havien assecat feia anys, es veu que quan en vesses moltes, se t’acaben.
El temps és l’únic que ho aconsegueix tot.
Maleïda sia aquesta vida de poble, de secrets i de misèries, maleïda sia aquesta impunitat, maleït sigui tot el silenci, el meu i el de tothom, tot i tot.
A hores d’ara ja sap que hi ha trens que s’agafen i trens que s’escapen abans que els puguis atrapar, i que cadascun dels trens que s’agafen et porta a un lloc que no t’esperaves, on segur que hi ha un altre tren que s’espera perquè hi puguis pujar
Genial llibre i genial post! Felicitats!
ResponEliminaRicard
El llibre és genial, sí! El post... a mi m'agrada, sí! ;) jajaja
ResponEliminaUn llibre fantàstic, un dels millors que he llegit des de fa temps.
ResponEliminaTotalment d'acord amb tu, Rodoreda. (Gràcies per col·laborar en el bloc i dir-hi la teva)
ResponEliminaLa nevada del cucut excelent. M'ha fet passar unes estones molt agradables. Tots aquest drames són molt comuns a la vida, només tinc el dubte que a la vida tinguin un final tant rodó i feliç. Però per és la Literatura sino per somiar?
ResponEliminaGabriel
Celebro que t'hagi agradat, Gabriel.
ResponEliminaTens raó, que la literatura serveix per somiar. Per això llegim, oi???