Sé de un lugar

Quan PM va trucar per reservar les entrades  es va sorprendre que no fossin numerades. 

A l’arribar al teatre es va trobar tancades les portes que donen accés a platea. Al vestíbul, unes quantes cadires, un sofà, una taula i alguna tauleta de nit. Era allí on es representava l’obra. Ja no quedaven gaires llocs buits i es va asseure en una cadira just al davant d’una columna i va pensar que potser no ho veuria gaire bé. 

Al cap d’una estona va començar l’obra. Un monòleg del protagonista que de seguida es va convertir en un diàleg amb un interlocutor sorgit d’un lloc inesperat. I a partir d’aquí, una lluita dialèctica sense treva entre els dos personatges. 

Gairebé de manera instantània, PM es va quedar atrapat pel text i per la interpretació genial dels actors. A més l’obra tenia un encant especial: actors i públic formaven part d’un tot en què l’espai que ocupaven una i altres era totalment compartit. Aquella columna davant seu no feia gens de nosa.

La fascinació de PM per allò que deien, feien i, sobretot, sentien els personatges creixia al mateix ritme que el duel entre ells dos.

Al final de l’obra, PM va veure que ALGÚ del públic tenia llàgrimes als ulls. Que just en aquell moment es tombés l’ampolla de cervesa que li havien regalat amb l’entrada i i que se’n vessés per terra va ser el de menys.

[Un avís mooooolt important: Si teniu intenció d'anar a veure l'obra SOBRETOT (!!!!) no mireu aquest video. Us espatllaré TOTAAAALMENT l'obra i res no em sabria més greu. Si sabeu segur que no hi anireu, no us el perdeu!]