Nit d'estiu en una tarda d'hivern

[Aquesta entrada te la vull dedicar a tu. Perquè com bé dius, les circumstàncies adverses d'ara se t'acabaran convertint en oportunitats. Gràcies per tants grapats de lliçons!]

En ple hivern, aquell estiu semblava més lluny del que realment era. Feia pocs dies que havien coincidit quan van decidir anar a l’Empordà a un concert de Blaumut i de Joan Dausà.

La màgia del lloc, la música i les lletres de les cançons els van captivar de seguida. Sobretot en Dausà; sobretot a ella.  D’aquells dies d’estiu, de platja, de trens i de calor en va quedar una amistat que ni el fred de l’hivern ni la distància ni el poc contacte no han pogut matar.

La data del seu aniversari va coincidir amb la promoció que un diari feia de la BSO de la pel·lícula Barcelona, nit d’estiu basada en una cançó de Joan Dausà. Ho va tenir clar. Aquest cop sabria què regalar: BSO + pel·lícula.

Un regal amb pacte implícit inclòs: la peli l’havien de mirar junts. Amb els caps de setmana de les agendes buits, no va ser complicat trobar un dia.

Una tarda d’un dissabte qualsevol d'hivern van mirar Barcelona, nit d’estiu. Hi van riure i, també, s’hi van emocionar i van discutir la jugada –què carai vol dir exactament la Judit quan diu “jo mai mai no he pensat que seria més feliç al teu costat"?–. Una pel·lícula que parla d’amor; de sis històries amb final feliç, o no. Vés a saber!

Després, conversa distesa a estones i seriosa en altres. Van decidir que els peixos estaven prou ben cuidats, però que els calia més decoració. Es van fer l’entès sobre calçat de muntanya. Van parlar de la feina i la no feina. Ell va parlar d’ell i ella d’ella. Van brindar pels somriures que els dedica la vida i van compartir les tristeses. Dolor compartit transformat en oportunitats de creixement. Agosarats com són, s’atreveixen a dir-ne "oportunitats" com si  encara n’haguessin de donar gràcies a l’univers o qui sap a qui. Oportunitats que ara fereixen allà on les cicatrius són més tendres encara, però que amb el temps podran haver estat una lliçó indispensable. Oportunitats indiscretes que obren la porta sense trucar abans. Dolor que va a parar allà on  semblava que ja no n’hi cabia més.

Abans de marxar ell va treure del calaix unes cartes dels Àngels, les va posar de cap per avall i li va demanar que en triés una. Ella se’l va mirar amb total escepticisme. La carta,  “Serenidad”. Va  llegir en veu alta –veu greu i clara– l’explicació que diu el llibre sobre aquesta carta mentre a ella la cara li anava canviant. L’atzar –existeix?– havia encertat. El missatge dels Àngels a través de la carta li ressonava com mai –“Tú sola, confiada y serena, debes seguir caminando atenta. (...) Cuando te parece que has aprendido, de pronto vuelves a caer y el cansancio inunda tus huesos” (..) Confía en que la solución aparecerá y será correcta. Atrévete a seguir adelante con paciencia, caminado atenta y confiada”–.

Després, només –només?– una abraçada llarga i sentida com si es pogués repartir coratge des del cor.

Viatge de tornada gairebé en total silenci. Dolor a l’estómac, allà on s’hi amaguen les emocions, i llàgrimes mal dissimulades. Nit de mal dormir per esperar un endemà amb una salutació virtual i una trucada per no dir gaire res, però per arribar allà on els mots mal escrits en una pantalla petita no podran arribar mai. Potser tardarien a tornar-se a veure, però l'amistat ja no la podria esborrar res.

Quan va penjar el telèfon, va encendre una barreta d’encens i es va treure una carta dels Àngels.  Li va sortir “Inocencia – Confianza”. Va llegir que “... los atascos, equivocaciones, tropezones, no son más que aprendizaje, pasos necesarios para seguir adelante...”. PM va sospirar llarg i profund...