Corrandes d'exili

Joan Oliver, també conegut com a Pere Quart, nom amb el qual signà la seva obra poètica, és considerat un dels poetes en català més importants del segle XX. Destacà pel seu inconformisme i el seu esperit crític. Aquest aspecte el va portar, fins i tot, a rebutjar la Creu de Sant Jordi que atorga la Generalitat.
Durant la Guerra Civil es va comprometre obertament a favor del bàndol republicà, fet que l’obligà a exiliar-se a França l’any 1939 i més tard Buenos Aires i Santiago de Xile. El 1948 tornà a Barcelona.
Els seus versos han estat musicats per diversos cantants. De totes les versions, en destaca la que en Lluís Llach va fer de Corrandes d’exili, un dels seus poemes més coneguts i bonics alhora. En aquest poema Oliver parla del moment de l’exili, del seu exili, i ho fa amb una tendresa que corprèn .



""Una esperança desfeta,
una recança infinita"

Mensaje encontrado en una botella

En la penúltima gira d’Ismael Serrano, el cantautor llegia una suposada carta d’un nàufrag. El text és del seu pare i poeta, Rodolfo Serrano. M’agrada molt i el vull compartir amb vosaltres:

Hace ya siete meses, tres días y dos horas
naufragué en esta isla que no está en ningún mapa.
La primera semana lloré como un muchacho
asustado y el miedo vino a vivir conmigo.

Luego maldije a Dios los quince días siguientes.
Y me pasé tres días sin agua ni comida.
Los siguientes dos meses he añorado tu cuerpo
y soñado con el tibio roce de las sábanas.

Cada noche encendía hogueras en los montes
pendiente de que un barco pasara por delante
de esta isla maldita . Y en la playa he dejado
mensajes de socorro pidiendo que vinieras.

Arrojé cien botellas con mensajes urgentes.
Y durante tres meses aprendí que la vida
es un cangrejo, un fruto, el agua del torrente,
el sol que cada tarde pinta de rojo el agua.

Ya no siento temores. Recuerdo vagamente
que más allá del mar hay fusiles y espadas
y hombres que maldicen haber nacido un día.
Y que aquel mundo era una isla de monstruos.

Ayer me desperté cantando sin que nadie
me dijera: “Estás loco ¿A qué tanta alegría?”
Y cada tarde escribo en la arena unos versos
que borran las mareas y que de nuevo escribo.

Hoy he visto pasar un barco no muy lejos.
He apagado raudo la luz de las hogueras
y he borrado todos los mensajes de auxilio.
Afortunadamente el buque ha pasado de largo.

Mireu el vídeo, val la pena. El diàleg previ a la lectura de la carta entre Ismael Serrano i Javier Bergia és divertit.

Corren

Què ho fa que hi hagi cançons que un cop les sents ja no puguis deixar d’escoltar-les i les repeteixis en el reproductor una i altra vegada? A mi això em passa amb algunes. Una d’elles, i que no deixo d’escoltar aquests dies, és Corren, del grup Gossos. Aquesta cançó la varen publicar en el seu penúltim treball d'esudi. La cançó és molt i molt maca: un melodia que enganxa –això que no vol dir que sigui “simple”, “comercial”...-, una lletra preciosa, unes veus magnífiques dels components del grup i la fantàstica col•laboració de la veu especial del cantant i líder del grup Macaco, Dani Macaco, que hi dóna un toc súper especial i definitiu per a fer d’aquesta cançó una peça fantàstica! En definitiva, sona genial! La melodia embolcalla i gairebé t’obliga a tancar els ulls i deixar anar el pensament i els sentiments. Allà on vagin a parar ja no depèn d’un mateix. Aquest és una dels grans misteris de la música: cadascú la viu i la sent segons allò que viu. Aquests dies faig sonar Corren. Potser hi ploro, però no puc deixar d’escoltar-la. Quants i quants cops seguits la dec haver sentit? Uf!

Us poso dos enllaços.
Un, el del vídeo. És molt bonic. Mireu-lo!

L’altre, el del concert de celebració del 15è aniversari del grup. Fantàstica versió! Fantàstic Dani Macaco.

Corrren, corren pels carrers corren
paraules que no s’esborren,
imatges que no se’n van.
I ploren, ploren pels carrers ploren
com gotes d’aigua s’enyoren
aquells que ja no es veuran.

La mort de l'ànima

La mort de l’ànima és un llibre extraordinari. Va ser finalista del premi Sant Jordi del 2006.

Maite Salord, escriptora menorquina, basteix una obra molt ben elaborada, amb una estructura brillant. Els salts constants que hi ha en el temps de la narració la fan ser una obra diferent, original. Aquesta originalitat queda arrodonida amb una prosa elegant, gens enfarfegada, que reflecteix molt bé els sentiments i els pensaments dels protagonistes.

Un aspecte que crida l’atenció del llibre és el tractament que el narrador omniscient fa de cada personatge: a algun el tracta en tercera persona i a algun altre, en segona.

La mort de l’ànima és un exercici d’escriptura del qual l’autora se’n surt de manera brillant.

Llegiu-lo! No us el deixeu perdre

Chambao

Avui, totes les estones que he pogut, migdia i vespre, he escoltat Chambao.

Chambao és un grup que fa flamenc barrejat amb sons electrònics. També hi ha una clara influència de la música àrab. La “veu” li posa la Mari. Té una veu molt càlida. Una veu preciosa i súper adient pel tipus de música que fa. Sembla feta expressament. La veu de la Mari i la música que fa Chambao et transporten a un món on sembla que hi regni la calma, la tranquil•litat... Sentir la música de Chambao relaxa i et fa tancar els ulls i desconnectar. Us recomano la seva música aquells dies que us sentiu més atabalats, angoixats i que necessiteu “marxar” a un altre món, lluny de vosaltres mateixos.

I una altra qüestió, per a mi, molt important: moltes de les seves lletres tenen molt de missatge!

Us podria posar molts enllaços, de moltes cançons. N’he triat un parell. Són aquests però podrien ser uns altres... encara que aquestes dues cançons m’agraden molt. Espero que al sentir-les us feu una idea millor del que us he explicat.

Pokito a poko
Pokito a poko entendiendo
Que no vale la pena andar por andar
Que es mejo caminar pa ir creciendo
Pokito a poko entendiendo

Duende del sur
Caprichos del destino
Olvidando lo demás
Aprendiendo a caminar
Crece en mi interior
Hacia un lugar mejor