Parla'ls de batalles, de reis i d'elefants

Parla’ls de batalles, de reis i d’elefants és un llibre preciós del francès Mathias Enard. Tracta de l’encàrrec que rep Miquel Àngel, l’extraordinari artista del Renaixement, de construir un pont sobre el Corn d’Or, a l’actual Istanbul (Turquia). Però més enllà de l’argument, el llibre val molt la pena per com està escrit. Amb una gran mestria, l’autor ens transporta directament al segle XVI, a aquella època tan esplèndida artísticament i cultural. Les descripcions són fantàstiques i sembla talment que et passeges agafadet de la mà de l’escriptor i acompanyat de Miquel Àngel pels carrers de la ciutat principal de l’imperi otomà d’aleshores.

En copio un capítol sencer. És el capítol on apareix la idea que dóna títol al llibre i és una autèntica delícia.

La teva embriaguesa em sembla tan dolça que m’atordeix.
Respires suaument. Estàs viu. M’agradaria esmunyir-me al teu costat del món, veure els teus somnis per dins. Somies un amor blanc, fràgil, allà baix, tan lluny? Una infància, un palau perdut? Sé que jo no hi tinc un lloc. Que cap de nosaltres no hi tindrà un lloc. Ets tancat com una petxina. Tot i així, et seria fàcil obrir-te, una escletxa minúscula on la vida penetraria. Endevino el teu destí. Restaràs en la llum, et lloaran, seràs ric. El teu nom immens com una fortalesa ens amagarà en la seva ombra. La gent oblidarà el que has vist aquí. Aquests instants desapareixeran. Tu mateix oblidaràs la meva veu, el cos que has desitjat, els estremiments i les vacil•lacions que experimentaves. M’agradaria tant que conservessis alguna cosa. Que t’emportessis una part de mi. Que el meu país llunyà es transmetés, no pas com un record vague, com una imatge, sinó com l’energia d’una estrella, la seva vibració dins la fosca. Com una veritat. Sé que els homes són nens que amaguen la desesperació en la còlera, la por en l’amor, que responen el buit construint castells i temples. S’aferren a relats, que empenyen davant seu com estendards; cadascun fa seva una història per vincular-se a la multitud que la comparteix. Se’ls conquereix parlant-los de batalles, de reis, d’elefants i d’éssers meravellosos; parlant-los de la felicitat que trobaran després de la mort, dels àngels que aletegen al seu voltant, dels dimonis que els amenacen, i d’amor, de l’amor, aquesta promesa d’oblit i de sacietat. Parla’ls de tot això i t’estimaran; faran de tu l’igual d’un Déu. Però tu sabràs, perquè ets aquí estirat al meu costat, tu, el franc pudent que l’atzar m’ha posat entre les mans, sabràs que tot això no és més que un vel perfumat que amaga l’etern dolor de la nit.

Dedicada al fill (i V)

L’última entrada que dedico a aquesta sèrie de cançons que m’agraden dedicades als fills és una cançó que d’entre d’altres ha cantat Paco Ibañez, però la lletra és de José Agustín Goytisolo.

José Agustín Goytisolo va ser un poeta que va patir profundes i intenses depressions. Li va afectar molt la mort de la seva mare en un bombardeig de la guerra civil. La seva mare es deia Julia y José Agustín va posar aquest mateix nom a la seva filla. El poema està dedicat a totes dues. Al final les depressions el van vèncer i el poeta es va llençar al buit des del balcó de casa seva.

Palabras para Julia, es un poema preciós que a mi em fa posar la pell de gallina cada vegada que l’escolto o llegeixo. Fins i tot, com reconeix ell mateix, Ismael Serrano s’hi va inspirar quan va fer la cançó de la qual us parlava en l’entrada anterior. Diu en una entrevista: “Quise hacer una canción como Palabras para Julia, de Paco Ibáñez”.

Emociona llegir com Goytisolo li diu a la seva filla que la vida és bella, que no es rendeixi mai.... Que ho digui ell que va patir tant... impressiona!

La veritat és que prefereixo no dir gaire res més sobre el poema. El trobo tan gran que les meves paraules el tacarien. Millor que l’escolteu cantat per Paco Ibañez –quina veu! Quina gran versió d’aquest poema, només amb una guitarra i un contrabaix!–

PALABRAS PARA JULIA

Tú no puedes volver atrás

porque la vida ya te empuja

como un aullido interminable.

Hija mía es mejor vivir
con la alegría de los hombres
que llorar ante el muro ciego.

Te sentirás acorralada
te sentirás perdida o sola
tal vez querrás no haber nacido.


Yo sé muy bien que te dirán
que la vida no tiene objeto
que es un asunto desgraciado.


Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.


La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor.


Un hombre solo, una mujer
así tomados, de uno en uno
son como polvo, no son nada.


Pero yo cuando te hablo a ti
cuando te escribo estas palabras
pienso también en otra gente.


Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida
tu dignidad es la de todos.


Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.


Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti
como ahora pienso.


Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.


La vida es bella, tú verás
como a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos.


Por lo demás no hay elección
y este mundo tal como es
será todo tu patrimonio.


Perdóname no sé decirte
nada más pero tú comprende
que yo aún estoy en el camino.


Y siempre siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

Dedicada al fill (IV)

Aquí faig trampa! Aquesta cançó, Ismael Serrano no la dedica a cap fill sinó al seu nebot. Però m’agrada tant que la incloc en aquesta sèrie d’entrades.

És una cançó amb una lletra preciosa. Ismael Serrano la dedica a un nen petit, però diu coses que ens les podria dir a nosaltres, als adults.

Ens anima a viure, ens convida a l’esperança d’un món millor i ens obliga a estimar.

Escolteu-la: val molt la pena! Poesia pura!

Creerás que el tiempo pasa rápido,

que el buen recuerdo puede doler,

pero has venido a recordarnos

que no es tan malo crecer.

Verás que hay días con espinas

y que puede doler vivir,

pero recuerda que cada día

el mundo amanece en ti.

Vendrá el futuro a verte cualquiera de estos días.

Y tendrás en las manos lo que nunca tuvimos:

la esperanza de un mundo con los mares azules,

sin fieros huracanes o desbordados ríos.

No habrá hombres que mueran sin panes ni milagros.

Y en la pared de enfrente leerás que alguien ha escrito

un saludo de paz, un buenos días, un pájaro

con las alas abiertas para volar sin tino.

Cuando las sombras se alarguen

y te toquen con su manos

recuerda que siempre hay alguien,

alguien que te anda buscando

para pintar el futuro,

ya ves, alguien como tú

con quien compartir el vuelo

y emborracharte de luz.

Vendrá el presente a verte con hambre de futuro,

ese mañana incierto que algún día intuimos

que tú harás cercano, más humano y abierto,

más real, más igual, más justo y más limpio.

Será obligatorio escribir poesía

y la palabra amor, como si fuera vino,

tendremos que beberla obligatoriamente

con cada trozo de pan partido y compartido.

Quise escribirte una canción

para enseñarte a vivir,

eres un recién llegado

y yo ya soy tu aprendiz.



Dedicada al fill (III)

L’altra cançó que Pedro Guerra té dedicada a un fill és “Cuando Pedro llegó”. Aquesta està dedicada al seu fill petit i la va compondre quan feia foc que havia nascut. També resumeix d’una manera meravellosa l’embaràs. Però el que m’agrada més és el que Pedro Guerra diu passa quan neix el nen. És molt bonic!

Hubo fiesta en las flores,
se inundaron los cauces
de todos los ríos
y al unísono todas las voces
hablaron de amor,


Se brindó en las tabernas,
se encendieron farolas
en pueblos perdidos
y las musas brindaron canciones
cuando Pedro llegó.

És una cançó preciosa tant per la lletra com per la senzilla però esplèndida melodia. No hi ha dubte que en aquesta cançó Pedro Guerra hi transmet perfectament una tendresa extraordinària. Diria que s’hi nota una persona gairebé trasbalsada pel magnífic esdeveniment que suposa el naixement d’un fill.

Tanqueu els ulls i escolteu-la. No us estranyi si us fa emocionar; sobretot si sou pares i recordeu aquest moment tan màgic que representa que neixi un fill.

Dedicada al fill (II)

En Pedro Guerra té dues cançons dedicades als seus dos fills. Aquesta d’avui és la que va dedicar a la seva filla adolescent. Parla de la seva filla i de l’adolescència en general.

La sensibilitat de Pedro Guerra és fa palesa en aquesta cançó en la qual tracta amb molta tendresa aquesta etapa tan complicada d’entendre, d’acceptar....

Parla de la confusió en què solen viure els adolescents, de la rapidesa amb la qual volen viure, dels consells que no volen escoltar...

Una cançó molt maca!

Lara atravesando el túnel de la confusión
Lara que no sabe lo que es bueno y lo que no


Lara pretendiendo
ser más rápida que el viento
y escogiendo sólo aquello
que la vida nos regala con placer


Lara que se siente triste que se siente rara

Lara discutiendo
lo sencillo y lo complejo
ignorando los consejos
inventando por sí misma el devenir