"9"

Artísticament parlant, Lluís Llach és molt gran. Ho és tant, que no puc fer-ne una sola entrada en el bloc. La intenció és parlar-ne de tant en tant.

Avui vull fer referència al que, per a mi, és un dels seus millors treballs: “9”.

Editat l’any 1998, en el disc s’hi nota moltíssim la influència del productor i guitarrista Jordi Armengol. Aquest guitarrista que va acompanyar Llach durant uns anys està situat més a prop del rock i del pop que no pas d’allò que podríem anomenar “cançó d’autor”. Per això, “9” té cançons amb un toc de rock i pop que s’allunyen força d’allò que Llach acostumava a fer. Hi ha cançons amb una melodia i uns arranjaments musicals fantàstics. Això, combinat amb la qualitat de les lletres que solia crear Llach fa que hi hagi cançons que no em cansaria d’escoltar. En aquest sentit, destaco “Penyora”. Una melodia i una lletra fantàstiques queden perfectament arrodonides per la veu de Llach. Però no són pitjors ni “Una finestra al mar” ni “Un cinema paradís, si us plau”. Són les tres primeres tres cançons del CD i les que tenen més força, les que “enganxen” més. El CD comença de manera espectacular. Després ve “Novembre”. Probablement, la cançó més roquera de Llach i que dedica a Pedro Guerra. A la preciosa “Tendresa” la segueix una rítmica “Véns” dedicada al segle XXI. També molt i molt maca “Junts”, dedicada als nens del Casal del Raval i que fa posar la pell de gallina. També hi cap un toc d’ironia política a “L’Estanislau anant a Palau”. I finalment una cançó fantàstica: “La joia (cançó de rerevera)”.

Un disc imprescindible!

“Una finestra al mar i perdre l’àncora i enderrocar tants fars i abjurar els astres.. amb tu per a fer del nostre demà el fruit d’un art imprevisible” (Una finestra al mar)

“Cap déu no feia preveure res, res, que anés més enllà d’un moment bonic, però el mag que inventa el destí va creuar els camins” (Penyora)

“Hi ha un cinema dalt del cel quan els somnis ens cremen” (Un cinema paradís, si us plau)

“Tu eres llum, eres por, eres pau i foscor ara dolç o amargant, ara fràgil i diamant” (Novembre)

“La tendresa que ens cura quan ens fa por la solitud” (Tendresa)

“Perquè has encès alguna llum en l’horitzó que tinc als ulls i que ara em sembla màgic” (Véns)

“Junts, junts, sempre junts, mentre al carrer veus nadalenques canten un món que els escarneix i els omple de tristesa". (Junts)

“Ja només sé cantar per dir-te que hi ha un món nou dins aquest món que et costa viure” (La joia, cançó de rerevera)

Moisès Broggi

Hi ha PERSONES, escrit i dit així, en majúscula, que acaben essent una veritable institució per a un país. A Catalunya, una d’aquestes persones és Moisès Broggi.

Broggi fou un metge cirurgià que va tenir un paper destacadíssim al front republicà durant la Guerra Civil. Té unes memòries publicades en dos volums que són una delícia, sobretot el primer. Actualment té 102 anys.

El diumenge, 31 de gener, el van entrevistar a “El periódico”. El doctor hi fa unes afirmacions clares i contundents amb una seguretat i una lucidesa que corprenen i que només es poden fer des del bagatge que et dóna l’edat i l’haver viscut més de cent anys. Situem-nos al 1908, any de naixement de Moisès Broggi, i anem, en un viatge rapidíssim en el temps, fins al 2010: us imagineu quantes coses ha viscut aquest SENYOR? (Senyor també així, en majúscules, eh!). Com es diu en la presentació de l’entrevista, Moisès Broggi té “102 anys lluminosos”.

La primera resposta ja és una punyalada directa al cor d’aquells que només viuen per a deixar el seu nom en alguna placa d’algun carrer de qualsevol poble o ciutat o per a ser recordats per alguna cosa més o menys banal (o hauria de dir important?). Broggi als 102 anys, això de ser cèlebre ho veu ben diferent:

–Un hospital porta el seu nom. ¿Alguna altra il•lusió pendent?
–Que l’home aprengui a viure amb els altres homes.

I a partir d’aquí, afirmacions i sentències que són, simplement, lliçons:

–Vostè no té final.
–Jo ja no tinc futur

–En la vida ens preocupem per coses que no tenen valor. Tot és fugaç. No val la pena preocupar-se’n.

-Jo abans pensava que el cos ho era tot i ara, en la vellesa, veig que no és res. Els vells tenim molt passat i, al revisar-lo, ens adonem que hi va haver moments feliços que no ho semblaven tant mentre els vivies.

–¿No li té ni una miqueta de por [a la vellesa]?
–No. A més la vellesa és una bona preparació. Et vas fonent... fins que tot se’n va en orris.

–¿Per què voldria ser recordat?
–Per ser una bona persona.

Aquest enllaç usportarà a l'entrevista completa

Pero desgraciadamente, sólo con el tiempo

Aquest text em va arribar fa uns mesos. És tan i tan bonic que es comenta sol.

Después de un tiempo, uno aprende la sutil diferencia entre sostener una mano y encadenar un alma. Uno aprende que el amor no significa sexo, y una compañía no significa seguridad.

Y uno empieza a aprender que los besos no son contratos y los regalos no son promesas y uno empieza a aceptar sus derrotas con la cabeza alta y los ojos abiertos.

Y uno aprende a construir todos sus caminos en el hoy, porque el terreno de mañana es demasiado inseguro para planes y los futuros tienen una forma de caerse en la mitad.

Y después de un tiempo uno aprende que si es demasiado, hasta el calorcito del sol quema.

Uno planta su propio jardín y decora su propia alma, en lugar de esperar a que alguien le traiga flores.

Y uno aprende que realmente puede aguantar, que uno realmente es fuerte, que uno realmente vale, y uno aprende y aprende.

Con el tiempo aprendes que estar con alguien porque te ofrece un buen futuro, significa que tarde o temprano querrás volver a tu pasado.

Con el tiempo comprendes que sólo quien es capaz de amarte con tus defectos, sin pretender cambiarte, puede brindarte toda la felicidad que deseas.

Con el tiempo te das cuenta que si estás al lado de esa persona solo por acompañar tu soledad, irremediablemente acabarás no deseando volver a verla.

Con el tiempo entiendes que los verdaderos amigos son contados, y que el que no lucha por ellos tarde o temprano se vera rodeado sólo de amistades falsas.

Con el tiempo también aprendes que las palabras dichas en un momento de Ira pueden seguir lastimando a quien heriste, durante toda la vida.

Con el tiempo aprendes a disculpar, cualquiera lo hace, pero perdonar es sólo de almas grandes.

Con el tiempo te das cuenta que aunque seas feliz con tus amigos, algún día llorarás por aquellos que dejaste ir.

Con el tiempo te das cuenta de que cada experiencia vivida con cada persona es irrepetible

Con el tiempo te das cuenta de que el que humilla o desprecia a un ser humano, tarde o temprano sufrirá las mismas humillaciones o desprecios multiplicados y al cuadrado.

Con el tiempo comprendes que apresurar las cosas o forzarlas a que pasen ocasionará que al final no sean como esperabas.

Con el tiempo te das cuenta que en realidad lo mejor no era el futuro, sino el momento que estabas viviendo justo en ese instante.

Con el tiempo verás que aunque seas feliz con los que están a tu lado, extrañarás terriblemente a los que ayer estaban contigo y ahora se han marchado.

Con el tiempo aprenderás que intentar perdonar o pedir perdón, decir que amas, decir que extrañas, decir que necesitas, decir que quieres ser amigo, ante una tumba, no tiene ningún sentido.

Pero desgraciadamente, sólo con el tiempo.

Omara Portuondo

Vaig “conèixer” Omara Portuondo arran del primer CD “Cuba le canta a Serrat”. En aquest CD, cantants cubans feien versions de cançons de Serrat. És un disc excel•lent. Més tard se’n va fer un altre per poder incloure tots els cantants i grups que havien hagut de quedar exclosos en el primer. I és que la música cubana és d’una enorme riquesa: més enllà de la típica salsa, hi ha molts altres estils i grups que fan que Cuba sigui una illa en la qual la música es viu d’una manera especial.

La veu d’Omara Portuondo em va agradar i vaig voler conèixer-la i escoltar-la una mica més.

És una cantant veterana: aquest 2010 farà 80 anys. Però sembla que els últims anys, a nivell professional, viu allò que se’n diu “una segona joventut”; sobretot des de l’any 1996 quan va participar en la pel•lícula “Buena vista social club”. En aquesta peli, que tinc ganes de veure, Portuondo i Ibrahim Ferrer canten una cançó meravellosa, Silencio, que diu que si les flors coneguessin la seva tristesa també plorarien. Quan s’acaba la cançó, a Omara Portuondo se li escapen unes llàgrimes, que li eixuga Ibrahim Ferrer. Es l’escena preferida del director de la pel•lícula. Escena de la peli (4' 47'')

De l’extensíssima discografia de la cantant cubana, en vull destacar, avui, el treball que fa poc temps va publicar amb la cantant brasilera Maria Bethânia. Fa de molt bon escoltar i hi ha estones que “entra” molt i molt bé. Són 12 cançons maquíssimes, interpretades algunes en castellà i d’altres en portuguès, que amb la conjunció de les dues veus sonen fantàstiques.

Mireu aquest enllaç de la cançó d'aquest CD Tal vez. Déu n’hi do, la vitalitat d’Omara Portuondo... tenint en compte l’edat que té!

I la cançó Para cantarle a mi amor, també d’aquest CD, és preciosa.

Una veu per escoltar i admirar!

Yo no quiero que las flores sepan
los tormentos que me da la vida.
Si supieran lo que estoy sufriendo
por mis penas llorarían también.
                                                    (Fragment de Silencio)

Pero tal vez
si tu hubieras hablado mi amor
te tendría aquí a mi lado
y serías feliz.
                                                    (Fragment de Tal vez)

Para cantarle a mi amor
nace esta canción serena.
En el mar cayó la luna
y el agua se hizo de plata.
                                            (Fragment de Para cantarle a mi amor)

"5.000 años"

A l'entrada sobre Pedro Guerra, algú parlava de la cançó 5.000 años. Efectivament, és molt maca. I la història que la va inspirar, molt tendra:

L'any 2007, uns arqueòlegs van trobar, a Itàlia, uns esquelets d’uns 5.000 o 6.000 anys d’una parella  jove abraçada. Òbviament, és un fet que va sorprendre els mateixos arqueòlegs i que va suscitar tot de comentaris. Potser el més repetit, aquest: "L'amor pot arribar a ser etern". Jo no n'estic segur d'això, eh!

[La notícia, amb la foto]

A partir d’aquest fet, Pedro Guerra va fer aquesta cançó tan maca. Us en transcric un fragment. Si cliqueu a l’enllaç la podreu veure interpretada en directe amb la col•laboració de Quique González. Excel•lent!

5.000 años (versió en directe i editada en el CD "Vidas, en vivo")

5.000 años
y aún estoy por tus huesos abrazado a tus huesos
respirando tu olor

5.000 años
y aún me saben tus besos al sabor de los besos
que se dan con sabor
nos protegió la primavera con una sábana de flores
y en el otoño de hojas secas melancolía en los colores

5.000 años
y no pudo ni el tiempo a través de los tiempos
eludir la pasión
y nos encontrarán
y sabrán que alguien te amó
el devenir será testigo
de cómo al hilo del amor
viví una eternidad