Camí de l'óssa

El Camí de l’óssa és una travessa circular que comença i acaba al poble andorrà d’Encamp. La distància total que s’ha de recórrer és de 36,1Km i el desnivell, de 1789m. Tot i que es recomana fer la llarga caminada en 2 etapes, amb una certa preparació física també es pot fer en una sola jornada.
El recorregut passa per paratges d’una bellesa extraordinària com la vall del Madriu, declarada Patrimoni de la Humanitat, i per zones d’alta muntanya amb unes vistes espectaculars del Pirineu central. La ruta arriba molt a prop del pic de Pessons i l’Alt del Griu, que, si es vol, es poden incloure dins del recorregut de la travessa.
Al llarg del recorregut hi ha quatre refugis no guardats que es poden utilitzar en cas de preferir fer la travessa en dues jornades. En aquest cas, el més utilitzat és el refugi de l’Illa, punt on hi ha el primer dels check point on s’ha de marcar la targeta de la ruta. Fins a aquest punt haurem fet, aproximadament, 1.200 metres de desnivell. Després del refugi comença la zona més exigent de la travessa: les Crestes de Gargantillar i la pujada fins a la carena de la collada dels Pessons. El desnivell és d’uns 400 metres, que s’han de superar en un tram relativament curt; això vol dir que la pujada és sostinguda i forta i és on es comença a notar el cansament acumulat a les cames. Com sempre que es fa muntanya, la recompensa són les vistes i el paisatge que es pot contemplar i admirar. Aquesta, “tan sols” aquesta, és la grandesa de “perdre’s” per la muntanya: la bellesa del paisatge. No hi ha dubte que qui no valora aquestes vistes, troba inútil l’esforç que cal fer per a arribar a aquestes cotes més altes.
A dalt de la collada dels Pessons s’hi troba el segon punt de control per a marcar la targeta de la ruta. A partir d’aquí comença el llarg descens. Per a mi, aquí és molt important no pensar que com ja es baixa la feina ja està feta. Si es percep l’inici de la baixada com l‘inici del final de la travessa (i perdoneu el joc de paraules), psicològicament es pot pagar car. Encara que siguin de cara avall, queden hores, llargues, de caminada. És evident que altra vegada la bellesa del paisatge és el millor aliat per tirar endavant i caminar i caminar. Permeteu-me una mica de broma: hi ha un altre al•licient, que a partir d’aquí, et fa avançar i és que ja estem més lluny de la meitat del recorregut i, per tant, ja no queda altre remei que mirar endavant. Mirar enrere només serveix per inflar el pit d’orgull de veure el que ja s’ha fet. Descalçar-se les botes, llençar el pals i la motxilla al riu no serveix de res: com sigui s’han de fer les hores que encara queden. Saber que és impossible abandonar és un repte per a les cames i els peus; però també per al cap.
Sigui com sigui, aproximadament després d’onze hores de caminar i de fer la tavessa en una sola jornada, s’arriba altra vegada a Encamp. L’estona és aproximada i depèn, evidentment, de la preparació física de cadascú. En tot cas, la satisfacció no passa per la quantitat d’hores de més o de menys invertides sinó pel regust dolç que et queda d’haver estat capaç de superar un repte important.
La travessa està perfectament ressenyada a la pàgina web del camí (www.camidelossa.com) i molt ben senyalitzada en tot el recorregut o bé per les marques vermelles i blanques pròpies del GR 11 i el GR 7 o bé per les marques circulars de color vermell pròpies del camí de l’óssa.
Des d’aquí un agraïment sentit als companys de ruta: l’Esteve i en Jordi. És obvi que a la muntanya l’esforç físic és individual, però l’ajuda moral i psicològica esdevé bàsica en una caminada d’aquestes característiques.
I una última cosa, i em permeto la llicència de parlar també en nom de l’Esteve i en Jordi perquè sé segur que hi estan d’acord, el nostre reconeixement més sincer a en Lluís, qui va idear i realitzar la travessa i que molt amablement el dia abans de la caminada ens va detallar tots els aspectes sobre el camí que havíem de tenir en compte per tal de poder tenir un “bon camí”. Gràcies Lluís!

"El camino hacia la cima es, como el viaje hacia uno mismo, una ruta en solitario." (Alessandro Gogna)