Va posar el despertador perquè toqués com cada dia a les 7 del matí; però aquell dia no hagués calgut: la melodia de Manu Guix versionant LLuís Llach –“obrir el finestrons i esperar un nou dia...”– que li sona cada dia com alarma del mòbil, el va trobar despert.
Aquella nit, K no havia dormit gens. Ni un minut. Ni un segon. Havia aclucat els ulls una estona, però no havia agafat el son.
Aquella nit no era per dormir.
Aquella era una nit per plorar i per riure.
Per fer l’amor i per deixar-se emportar per la ràbia.
Per besar i per mossegar.
Per acariciar i per esgarrapar.
Per fumar i per estossegar.
Per parlar i per callar.
Per escoltar música i per sentir el silenci.
Per preguntar i per respondre.
Per demanar i per donar.
Quan a les vuit del matí van començar a entrar els primers clients al banc, a K li pesaven els ulls i li feia mal el cap, però no li sabia gens de greu: la nit havia valgut la pena!
Com aquests meus ulls, que sovint obliden
que encara hi ha llum per a adreçar la vida.
(...)
He d'esborrar les nits de ràbia i de feblesa.
He d'esborrar el pensar que sempre ens toca perdre,
(...)
Per això m'aixeco ara que puc encara.
(Vida - Lluís Llach)
Vendrán días en que el peso
que hoy te abruma se hará liviano.
Vendrán días en que ese peso
ya no será carga sino bagaje.
Vendrán días, han de venir.
(Vendrán días - Manolo García)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada