El petó

Els que seguiu de fa temps el bloc, sabeu que hi ha alguns contes que protagonitza un personatge que es diu K. El primer va ser “Una butaca buida”. Avui penjo l’últim d’aquest personatge. El conte es diu “El petó”. Amb la mort de K. moren moltes altres coses. Descansin en Pau!

Com sempre que va a casa els seus pares, K. repassa el diari mentre bada per la finestra. Ella ho sap. I per això ha baixat amb el seu cotxe i ha trencat cap al carrer de l’esquerra, carrer en "diagonal" a la casa dels seus pares. És un carrer on els diumenges no hi ha gaire aparcament, i tot i que hi ha un pàrquing a prop que no es veu des de la finestra, ella ha pensat que allà era on havia d’aparcar. Ha aparcat el cotxe i n’han baixat ella i la seva parella. Han anat a comprar alguna cosa per dinar i en tornar, abans de pujar al cotxe, ella s’ha acostat al seu nou amor i allà, al mig del carrer, i just en aquell, moment ha tingut ganes de fer-li un petó. Sabia que K. els veia.


Com era aquell petó? Us proposo dos finals pel conte. Trieu el que us agradi més i el que més verídic us sembli:

1. Ha set un petó dolç, tendre. Un petó d’afecte, d’amor. Un petó espontani.

2. Ha set un petó fet per fer mal. Un petó preparat des de feia estona. Un petó fet pensant en l’espectador i no en qui el rebia. Un petó d’exhibicionista. Un petó patètic. Un petó de teatre. Un petó de “cartró-pedra”, de decorat. Un petó amb els llavis xops de verí. Però ella ja hauria de saber que el verí pres en dosis elevades acaba matant.


A K. li ha fet mal aquest petó. Objectiu acomplert. Com que encara guardava el seu número de telèfon mòbil s’ha pogut desfogar. Ella ha rebut uns quants sms que la deuen haver fet disfrutar al comprovar que havia aconseguit el que volia. Però al cap d’una estona i sense saber ben bé per què, K ha somrigut, ha aixecat el cap i s’ha dit: Jo no em quedo aquí encallat; jo haig d’anar més lluny, més lluny...


[Avui he vist a K. Ja és gran, un vellet venerable. Assegut en un banc prenia el poc sol que li quedava a la tarda. L’he vist absent, repassant la seva vida en imatges i a la boca se li dibuixava un somriure que més que sortir enfora semblava que anés cap a dins; un somriure fet per a ell mateix, sense cap altra pretensió]