Aquesta tarda n’he viscut una. He descobert que la felicitat s'amaga en els gestos més senzills i entranyables.
La capacitat d’estimar no hi entén de discapacitats.La capacitat per a la tendresa no hi entén de discapacitats.
La capacitat de ser feliç no hi entén de discapacitats.
La capacitat de lluitar no hi entén de discapacitats.
La capacitat d’esforçar-se no hi entén de discapacitats.
També he descobert que hi ha persones que viuen abnegadament pels altres i que farien qualsevol cosa per al benestar dels més febles, dels més indefensos, dels més vulnerables.
Un agraïment sentit i sincer a les persones que m’ho heu fet veure i, sobretot, viure-ho.
Gràcies a la Montse. I també a la seva germana. I, sobretot, gràcies a la Montse i a l’Àngel. Que sigueu moooolt feliços! Una abraçada!
no hi ha felicitat més gran que la d'estimar sense demanar res a canvi....
ResponEliminaI si, a sobre, t'estimen, ja és la glòria
(amb discapacitats o sense)
Ma.
Estic totalment d'acord amb tu. Tanmateix, és difícil no demanar res a canvi; però deu ser el que s'acosta més a la plenitud del que és ESTIMAR.
ResponEliminaI també estic convençut que si estimes d'aquesta manera, t'acaben estimant i molt!
mmmm... que bé que hagis pogut viure una experiència així.. Felicitats ! :))
ResponElimina