Dels Manel (I): Nit freda per ser abril

[L'altre dia, mentre taral·larejava les cançons de Manel en el concert que van fer a l'Stroika de Manresa em va venir al cap una idea: triar una cançó de cadascun del CD del grup i fer-ne una versió en forma de conte. La idea era fer-ne micromicrorelats i publicar-los tots tres en una mateixa entrada (sempre publico els micromicrorelats de tres en tres); però m'han quedat un pèl més llargs del que em pensava i per això els publicaré de manera successiva però en entrades diferents. Al final del conte, la lletra i un vídeo de la cançó.

Aquí teniu el primer. Un contre basat en  la cançó Nit freda per ser abril del seu primer CD]

Amb el pas dels anys, aquella inseguretat que se’l menjava viu i que el feia sentir-se ben petit ha anat desapareixent, però encara en queda alguna cosa. Avui, assegut a la barra d’aquell bar de mala mort, es recorda d’aquella carta que va traginar durant mesos a la carpeta entremig dels apunts de la carrera que estudiava. Una carta que mai no va donar a qui l’havia de llegir. Una carta que va estripar a trossets menuts i que va llençar per la finestra del tren just quan passava pel pont que salvava el llit d’un riu que aquell any en prou feines sabia què era l’aigua.

Manté aquella escena tan viva en la seva memòria que encara veu voleiar els trossets de paper que va llençar fa més de trenta anys, mentre es mira de reüll la dona que s’ha assegut al seu costat. A en Marcel li agradaria ser capaç d’encetar una conversa. Se li acut un “Hola. Com estàs?”. Però s’imagina un aspre “I tu què n’has de fer?”. Té comprovat que la terra no se l’empassaria. La terra mai no se l’ha empassat quan ho ha necessitat. Se li acut un “Fa fred avui”. Però una barra de bar no és un ascensor ni aquella dona és la veïna amb qui fa uns anys que només s’intercanvien frases sobre el temps. No pot ser, pensa, que aquesta vegada la por també el venci. Ja fa dies que coincideix en aquell bar amb aquella dona que ni sap com se diu. Sempre a la mateixa hora. Sempre les mateixes consumicions. Sap que hauria de llançar-se encara que no hi hagi xarxa. Sap que hauria d’arriscar-se a fracassar. Sap que fa trenta anys no hagués fracassat. Sap que ara ja no li hauria d’importar si fracassa o no.   

El que en Marcel mai no sabrà és que també fa uns trenta anys que la Maria va esperar que algú trobés les paraules encertades i vencés una timidesa que en el fons li agradava. Des de llavors, la Maria s’ha arriscat tantes vegades i ha fracassat tants cops que s’ha jurat no començar mai més una conversa amb un home per molt que el cor li ho demani. Té ganes de parlar amb aquell home que sap que se la mira de reüll, però no ho farà. Mai més no es llançarà  sense xarxa. 

Aquella nit quan la Maria surti del local, s’apujarà el coll de la jaqueta i pensarà que fa massa fred per ser abril. Maleirà el mal temps i es tancarà a casa durant una bona temporada.

Ni l’un ni l’altre tornaran mai més en aquell bar. Es pensen que canviant els hàbits canviarà allò que senten.

La Maria i el Marcel

de costat en una barra

es miren i fan glopets

a les respectives canyes

Ell vesteix tot de vermell

ella ha omplert un "crucigrama"

Ai Maria, Ai Marcel

qui s'acosta a parlar amb l'altre

qui s'arrisca a fracassar

qui salta ara sense xarxa

Ell la vol treure a ballar

ella se'l vol endur a casa

Et convidaria a vi

seria dolç, seria amable

si volguessis seure amb mi

quin moment més agradable

Tan que dir amb el meu pal

la nit seria tan llarga

i marxaríem els dos junts

d'aquesta ciutat tan rara

I tindríem fills ben forts

i una casa amb balconada

El Marcel allarga un braç

la Maria somriu a l'aire

Però l'estona ha anat passant

i no han trobat les paraules

ell demà serà capaç

ella demà estarà més guapa

És nit freda per ser abril,

no s'està enlloc com a casa