Dels Manel (i III): Un directiu em va acomiadar

El directiu no va entendre que aquell treballador que feia més de vint anys que vivia gràcies a l’empresa però que no s’havia mogut mai del lloc i no havia pujat mai cap graó en la cursa que ell sol s’havia imaginat  cap a càrrecs que ell mateix s’havia inventat, s’atrevís a denunciar i a queixar-se d’una situació que aparentment tothom veia. Ningú no es plantejava mai res i ara ¿sortia ell i davant de tothom, en una assemblea de treballadors que només havia de servir per desitjar-se bones vacances, demanava explicacions sobre el seu càrrec? ¿Ell li pretenia desmuntar-li la paradeta que tant li havia costat de muntar? Pobre xicot, va pensar, que innocent! Li havia posat fàcil. Molt fàcil. El va acomiadar.  Decisió fulminant. Ja s’espavilaria per treure els diners de sota les pedres per poder-li pagar la indemnització. Podria fer servir aquella subvenció que la Generalitat s’havia compromès a pagar per enèsima vegada el mes que ve. Al cap i a la fi ell portava els comptes de l’empresa i ningú no li demanava mai explicacions.

Quan l’Enric va saber que estava acomiadat, va pujar fins aquell despatx tan amagat de tothom, va respirar a fons i va entrar sense trucar la porta. El directiu va fer un gest ràpid per amagar la  pantalla de l’ordinador mentre el maleïa perquè estava a punt de passar-se aquell nivell del Candy Crush que tant li costava. Què deu voler aquest ara? L’Enric es va adonar que el directiu el mirava espantat. Hagués pogut ser un bon moment per dir-li tot el que pensava d’ell. Hagués pogut ser el moment. El seu moment. Però no ho va fer. Només se’l va mirar i va tornar a marxar per on havia vingut. Hi ha silencis molt més potents que cap paraula.

Un cop a la setena planta vaig saludar a la secretaria

I hauria pogut fotre amb el peu la porta avall,

Cridar: “he sentit que hem de parlar, doncs parla!”

O dir: “em sap greu, però t’equivoques i del tot,

no has calculat que estic molt boig! En guàrdia, en guàrdia!”

Quan vaig fer d’home respectable

Que entén que són coses que passen...

I un directiu, un directiu, em va acomiadar.

I un directiu, un directiu, em va acomiadar.

I hauria pogut portar un barret ben divertit,

Reptar-lo a un duel i requerir l’espasa.

O estirar-me dels cabells com posseït,

Notar-lo ben acollonit, mirant-me, mirant-me.

Quan acceptava i assentia

El senyor obedient que porto a dintre...

I un directiu, un directiu, em va acomiadar.

I un directiu, un directiu, em va acomiadar.

Jo l’obeïa i em va acomiadar!

I em va acomiadar, i em va acomiadar, i em va acomiadar!

I aquest va ser el punt i final

D’aquest vell conte al•lucinat

Que ensenyarà potser als petits

I distraurà, esperem, als grans.

I aquí s’acaba la funció,

El directiu i el nostre heroi

Us saluden, us saluden.