Malabars

Ja fa força anys vaig rebre aquest text. I a mi, que sóc força "desastrillu" per això de les "relacions personals", em va agradar molt. Avui, de fet "ara mateix", endreçant arxius del disc dur de l'ordinador l'he trobat i el vull compartir amb vosatres.
El text es comenta sol! Espero que us agradi,

Un filòsof xinès deia que les relacions personals són com els jocs malabars del rodador de plats.

Aquest malabarista utilitza una llarga vareta metàl•lica de la mida d’una persona. A sobre hi col•loca un plat i el fa girar sobre si mateix mantenint-lo en equilibri sobre un extrem de la vareta. La vareta queda recolzada al terra sobre l’altre extrem i el mateix girar del plat la manté en posició vertical. La proesa malabar consisteix en mantenir el mateix nombre de varetes amb plats girant sobre seu.

La metàfora del filòsof xinès és molt útil per entendre el “treball” en les relacions personals. Cada persona ha d’atendre els seus plats i mantenir-los rodant sobre les varetes. Les relacions necessiten ser “impulsades” cada cert temps, perquè sinó s’alenteixen, s’estanquen i finalment cauen.

En el camp de les relacions personals també tenim les nostres varetes amb plats que giren. A mesura que anem creixent i desenvolupant la nostra vida personal i social, augmenta el nombre de varetes. I hem d’anar de les unes a les altres donant impuls als diferents plats perquè segueixin girant.

Arriba un moment en què les curses i les ganes no són suficients per mantenir tots els plats girant alhora. Això no ens ha de preocupar, és normal, li passa a tothom. Hi ha relacions que amb el temps deixen de “girar” i no és un problema greu.

Situem-nos al mig de la pista. Sempre tindrem properes aquelles varetes que tinguin a sobre els nostres plats preferits. D’aquesta manera no haurem de recórrer molta distància per impulsar-les una altra vegada.

Algunes vegades mirem més lluny i veiem un plat que està a punt de caure. Amb un moviment ràpid ens apropem i l’impulsem una altra vegada. Li donem força perquè continuï girant un temps.

En altres ocasions, ens despistem i un plat cau a terra. No s’ha trencat. Amb compte, el recol•loquem una altra vegada i l’impulsem per fer-lo girar. Al començament, molt a poc a poc, després més de pressa. Altres vegades, el plat s’ha trencat i ja no podrem utilitzar-lo més.

Haurem de buscar un altre plat per fer-lo girar. No sabem si el nou plat girarà bé o malament, de pressa o a poc a poc. Després de provar-lo i decidir que ens interessa, el deixem girant i tornem al centre.

Així són les nostres relacions personals: necessiten impuls i treball constant. No per tenir acord i convenciment amb una amistat, un amor o un afecte aquest es manté per si mateix. S’ha de fer-lo girar. El nombre de varetes i plats depèn de nosaltres mateixos.

Els plats que són més a prop, als quals els donem impuls, gairebé sense esforç, són la nostra parella, els nostres familiars propers, els nostres fills i filles, els nostres millors amics i amigues, etc. Altres de més llunyans són els nostres companys de treball o la nostra veïna del costat. Els altres veïns o els parents llunyans queden més separats.

A vegades, atenem massa altres plats més propers, ens entretenim massa en el seu gir. Quan volem adonar-nos-en, la resta de la vaixella és a terra i alguns estan trencats, altres no. L’esforç que ens pot suposar posar altra vegada tants plats a girar ens espanta i ens fa tirar enrera. No obstant això, es pot fer. A poc a poc, tots els plats poden ser al seu lloc.

Els plats segueixen girant (més o menys a poc a poc), malgrat no atendre’ls, i ho fan tots alhora. Les nostres relacions tampoc no necessiten la nostra presència permanent per seguir vives. I totes existeixen en el mateix moment, encara que no podem atendre-les simultàniament.

Els dimarts amb Morrie

Sempre he pensat que el fet que m’agradi llegir és un privilegi. Llegint gaudeixo i, també, aprenc.

Aquest pensament és el primer que m’ha vingut al cap quan he acabat aquest llibre del qual avui us parlo. Ja l’havia llegit feia anys i ara hi he tornat.

Els dimarts amb Morrie és una història real que explica les visites que Albom va fer a un seu antic professor de la universitat. Les visites les feia cada dimarts i van durar uns mesos, el temps que Morrie va estar malalt d'ELA (esclerosi lateral amiotròfica). La malaltia es defineix així en el llibre: “És com una espelma encesa: et consumeix els nervis i et deixa el cos fet una pila de cera”. Morrie sap que morirà víctima d’aquesta malaltia (“M’ofegaré. Sí. Els meus pulmons, degut a l’asma, no podran suportar la malaltia. Va cos amunt, l’ELA. Ja té les meves cames. Ben aviat s’apoderarà dels braços. I quan colpegi els pulmons m’ofegaré”). Com s’hi fos realment una espelma, el professor es va fonent i rep les visites d’Albom . Parlen de diversos temes: de la mort, de la família, de les emocions, dels diners, del funcionament de l’amor...

Les lliçons de Morrie són extraordinàries. Un autèntic curs accelerat del que significa viure i d’allò que és realment important en aquesta vida. La serenor en com afronta la mort, la tendresa, la senzillesa, la capacitat de destriar el que és important del que és banal en aquest món... Una veritable lliçó de VIDA!

És paradoxal, però ben real: només qui té la mort a prop ens pot parlar així de la vida. Però també és cert que aquest exercici no el pot fer qualsevol. Només és assequible a qui té uns valors humans que ja ha anat cultivant durant tota la seva vida. Fabulós Morrie!

Si us agrada llegir, llegiu aquest llibre. Si no us agrada, llegiu-lo també!

“Pren qualsevol emoció: l’amor per una dona, o el dolor per una pèrdua, o allò per què estic passant jo, la por i el dolor d’una malaltia mortal. Si refrenes les emocions –si no et deixes portar per elles fins al final–, mai podràs desprendre-te’n, estaràs massa enfeinat amb tenir por (...) Però si et llences a aquestes emocions, si t’hi capbusses, fins al final, fins a immergir el cap, ho experimentes plenament i completament. Sabràs què és el dolor. Sabràs què és l’amor. Sabràs què és la pena.”

“No pots substituir coses materials per amor o per gentilesa o per tendresa o per sentit de la camaraderia. L’amor no substitueix la tendresa i el poder no és un substitut de la tendresa”

“No et rendeixis massa d’hora, però tampoc t’hi aferris gaire temps.”

Un any

Avui fa un any.
Un any que comparteixo per aquí els retalls que faig dels meus pensaments. Endut per les ganes de compartir, amb tots els qui em poguessin llegir, el que més m’agrada d’allò que llegeixo, escolto o veig he creat durant aquest any 47 entrades. El ritme de publicació de les entrades ha estat irregular, però força constant. He intentat reflectir-hi, bàsicament, el meu gust per a la literatura i per a la música; i d’una manera menys intensa per a la muntanya i el cinema. La veritat és que hi disfruto molt fent-lo i n’estic content. Sense explicar gaire res de mi, sé que les entrades diuen bastant de com sóc i, indirectament, del que vaig vivint. Queda enrere un any en què m’han passat moltes coses i en què el bloc, d’una manera o altra, n’és testimoni. Amb il•lusió i ganes enceto aquest segon any de vida del bloc. Un agraïment a tots els qui em llegiu i que, de tant en tant, us animeu a dir-hi la vostra. Si en algun cas, amb alguna entrada, he aconseguit que conegueu algun músic, que hagueu llegit algun dels llibres i que, a més, us hagin agradat tant com a mi, em dono per més que satisfet.

La ladrona de libros

Markus Zusak és un escriptor australià conegut sobretot pels seus llibres de literatura infantil. Però fa poc temps va editar una novel•la destinada al públic adult. El llibre en castellà es diu La ladrona de libros (l’editorial La campana també l’ha publicat en català).

El llibre parla d’una nena molt aficionada a la lectura que es dedica a robar a libres per a poder-los llegir. La història està situada a l’alemanya nazi i la nena, Liesel, gairebé només té una manera de poder llegir: robar els llibres.

La història, realment, està explicada com si fos un conte. I el narrador és original i sorprenent: la mort. Un “`personatge” molt ocupat en aquells temps de guerra i persecució!

És un llibre escrit amb molta sensibilitat, molt tendre i dur alhora. El valor de l’amistat i de l’amor hi és molt present i tractat des de diversos punts de vista. Referències constants a Hitler i al patiment dels jueus completen aquest llibre que us recomano moltsíssim.

Si coneixeu algú que el té, "robeu-li" aquest llibre i llegiu-lo. I si no... compreu-lo!

“Menos mal que con los rifles no se matan las palabras" (De la cançó Abrazando la tristeza de Fito & Fitipaldis)

Buried

Inquietant, angoixant, claustrofòbica... així és la pel•lícula Buried. És un trhiller impactant que posa l’espectador en tensió des dels primers segons (fantàstics, per cert!)i fins a l’últim.

La pel•lícula explica la història d’un home que es desperta enterrat viu en un taüt. Amb ell només hi té un encenedor, un mòbil, un ganivet i no gaire res més. Amb aquests pocs elements i la feina excel•lent de l’actor Ryan Reynolds, el director, Rodrigo Cortés, aconsegueix realitzar una gran pel•lícula, amb una fotografia molt bona.

Si us agrada aquest gènere cinematogràfic, aneu al cinema a veure-la no us decebrà.

Qué gran maldad puede encubrir la prolongación de una vida.(Makus Zusak. La ladrona de libros)