a C. D. M.

Avui sí. Avui... Finalment!

Ara que m’has donat la mà

I note el fred dels nervis entre els teus dits

Perdona’m si no puc parlar
Però és que el cor em roba l’aire del pit

Ara que m’has donat la mà finalment

Voldria córrer als cims i després volar

Tota la nit

Voldria córrer als cims i després volar

Tota la nit despert.

Ara que t’he donat la mà

I encaixa suau com els estels en la nit

M’agradaria dibuixar

Una finestra per obrir el demà

Ara que t’he donat la mà finalment

Voldria córrer als cims i després volar

Tota la nit

Voldria córrer als cims i després volar

Tota la nit despert

Ara que ens hem donat la mà

Hem construït sobre un llenguatge proscrit

Les mil paraules que faran

De la remor de moltes veus un sol crit

Ara que ens hem donat la mà finalment

Voldria córrer als cims i després volar

Tota la nit

Voldria córrer als cims i després volar

Tota la nit despert

.

No digues res

Només acosta’t i dóna’m mà

El petó

Els que seguiu de fa temps el bloc, sabeu que hi ha alguns contes que protagonitza un personatge que es diu K. El primer va ser “Una butaca buida”. Avui penjo l’últim d’aquest personatge. El conte es diu “El petó”. Amb la mort de K. moren moltes altres coses. Descansin en Pau!

Com sempre que va a casa els seus pares, K. repassa el diari mentre bada per la finestra. Ella ho sap. I per això ha baixat amb el seu cotxe i ha trencat cap al carrer de l’esquerra, carrer en "diagonal" a la casa dels seus pares. És un carrer on els diumenges no hi ha gaire aparcament, i tot i que hi ha un pàrquing a prop que no es veu des de la finestra, ella ha pensat que allà era on havia d’aparcar. Ha aparcat el cotxe i n’han baixat ella i la seva parella. Han anat a comprar alguna cosa per dinar i en tornar, abans de pujar al cotxe, ella s’ha acostat al seu nou amor i allà, al mig del carrer, i just en aquell, moment ha tingut ganes de fer-li un petó. Sabia que K. els veia.


Com era aquell petó? Us proposo dos finals pel conte. Trieu el que us agradi més i el que més verídic us sembli:

1. Ha set un petó dolç, tendre. Un petó d’afecte, d’amor. Un petó espontani.

2. Ha set un petó fet per fer mal. Un petó preparat des de feia estona. Un petó fet pensant en l’espectador i no en qui el rebia. Un petó d’exhibicionista. Un petó patètic. Un petó de teatre. Un petó de “cartró-pedra”, de decorat. Un petó amb els llavis xops de verí. Però ella ja hauria de saber que el verí pres en dosis elevades acaba matant.


A K. li ha fet mal aquest petó. Objectiu acomplert. Com que encara guardava el seu número de telèfon mòbil s’ha pogut desfogar. Ella ha rebut uns quants sms que la deuen haver fet disfrutar al comprovar que havia aconseguit el que volia. Però al cap d’una estona i sense saber ben bé per què, K ha somrigut, ha aixecat el cap i s’ha dit: Jo no em quedo aquí encallat; jo haig d’anar més lluny, més lluny...


[Avui he vist a K. Ja és gran, un vellet venerable. Assegut en un banc prenia el poc sol que li quedava a la tarda. L’he vist absent, repassant la seva vida en imatges i a la boca se li dibuixava un somriure que més que sortir enfora semblava que anés cap a dins; un somriure fet per a ell mateix, sense cap altra pretensió]

Encara no arriba el final

Acabo de llegir aquest text al facebook. M'ha encantat i me l'he fet meu. És per això que l'he "robat" i el penjo en el bloc:

Tal vez hoy yo me sienta débil. Pero mañana recomenzaré de nuevo, aún si es de una manera diferente. Tal vez yo no aprenda todas las lecciones necesarias. Pero tendré la conciencia que las verdaderas enseñanzas ya están grabadas en mi alma. Tal vez yo no sea exactamente quien me gustaría ser, pero pasaré a admirar quien soy.

Porque al final sabré que, aún con incontables dudas, soy capaz de construir una vida mejor. Porque al final no habrá ningún “tal vez”, pero sí la certeza de que mi vida valió la pena y que yo hice lo mejor que podía. Y si aún no me convencí de eso, es porque como dice aquel dicho : TODAVIA NO LLEGA EL FIN...

Tant de bo!

Tant de bo aquell dia no hagués engegat l’ordinador.

Tant de bo aquell dia el Barça no hagués fet cap gol.

Tant de bo aquell dia no hagués despenjat el telèfon.

Tant de bo aquell dia no hagués obert la porta.

Tant de bo aquell dia... i l’altre... i l’altre... i l’altre... Tant de bo!!!!

Però ara toca mirar endavant i deixat el passat ben lluny. La vida ens posa a lloc i ens acaba donant allò que ens mereixem!

Petjades a la sorra

El primer que va fer K quan va arribar a la platja, va ser treure’s les sabates i els mitjons. El sol tot just es llevava i a la platja no hi havia ningú més.

K va anar fins arran de l’aigua, deixant que li mullés els peus i començà a caminar. Passejà poc a poc, molt a poc a poc, i durant una bona estona, molta estona.

De sobte, va voler mirar el camí que havia recorregut. Es va girar per mirar les petjades, però no va veure res: l’aigua havia esborrat totes les marques. Ja no quedava res del camí fet.

Aleshores K va fer una inspiració profunda i una expiració lenta, va aixecar el cap, va mirar l’horitzó i es va posar a caminar amb pas ferm: encara quedava molt camí per fer!

He mirat enrere i m'he vist molt lluny

anant descalç, sentint-me perdut
fent petjades a la sorra.
(...)
He mirat enrere i m'he vist a prop
buscant pedres dins el meu cor
fent petjades a la sorra.
(...)
Mentrestant, jo potser seguiré
fent el camí més llarg
llençant pedres a la mar.

(Petjades a la sorra – Pep Sala)