Jo i ningú

Per aquest camí, a vegades costerut i a vegades de cara avall, que és la nostra vida, anem trobant persones que ens acompanyen durant una època, més o menys llarga i més o menys plàcida. Algunes d’aquestes persones tan sols en les creuem i les perdem per sempre a la que el camí gira cap a una altra banda. Altres romanen sempre més en nosaltres.

Però a qui mai perdem de vista i ens acompanya sempre més és “un mateix”; per això és tan important acceptar-nos, comprendre’ns, estimar-nos. Ho sé segur: primer ens hem d’acceptar i estimar a nosaltres mateixos; després podrem fer-ho amb els altres.

Això ho explica molt bé aquesta cançó de Els pets. És una balada amb una lletra fantàstica! Es comenta sola. No dic res més.

 

Jo i ningú

amagats i diminuts

fem volar coloms a fons perdut

a glops de vermut.

Jo i ningú

desvetllats com de costum

resistim la nit i els seus ensurts

sense encendre el llum.

Esquinçats

per tots els anys

de conviure plegats

pactem instants

de calma i són dolços

     però és un minut

i tornem al joc caduc

d'oblidar els instants de plenitud

en un pols absurd.

Jo i ningú

dissenyats per viure junts

un dia d'aquests farem les paus

sempre jo i ningú.

Un dia d'aquests farem les paus,

sempre jo i ningú.

Sobre la vulnerabilitat

Aquest dissabte passat van fer un programa extarordianri a Catalunya Ràdio sobre la vulnerabilitat. És allò que diem de les casualitats: sembla fet expresament per a mi aquest programa tenint en compte on passo ara.
N'he transcrit uns quants fragments. L'entrada m'ha quedat força llarga, però val molt la pena, de veritat! Al final de l'entrada teniu l'enllaç per si voleu escoltar tot el programa.

És la por a la desconnexió, a no ser acceptats pel altres, el que fa que ens tapem els ulls davant les nostre febleses. Adormim els sentiment de vulnerabilitat, l’amaguem. Ens allunyem d’aquest nucli de la por i la vergonya. Un nucli que també pot ser un bon punt de partida cap a l’amor i el sentiment de pertinença.


La vulnerabilitat atrau la tendresa dels altres.

En els homes encara els és més difícil acceptar la vulnerabilitat que en les dones. Els homes han estat educats per ser forts. Els homes ara comencen a plorar. Fins ara no ploraven o sigui que els era molt difícil acceptar que eren vulnerables, i en són moltíssim.

Lo bo és que l’emotivitat surti i no tenir por.


La por a mostrar la vulnerabilitat i els nostres sentiments surt d’una por més profunda que és la por a ser rebutjats, a no ser acceptats.


Si un té l’autoestima ben posada no necessita de l’apreciació ni de l’admiració de l’altre sinó que un se sent bé amb el que està fent i amb lo que és. L’autoestima és el pilar bàsic del que estem parlant. La por al rebuig i a la de no ser acceptats és a la base de moltes altres pors i una d’elles la de mostrar els meus sentiments, la meva vulnerabilitat. Si tinc una bona autoestima i sóc capaç, aleshores, d’obrir-me a l’altre i de mostrar la meva vulnerabilitat, l’energia de l’amor flueix molt millor. Quan som capaços de mostrar la vulnerabilitat, les emocions i els sentiments positius també afloren més i millor.


Si les altres persones et valoren, t’estimen, et comprenen és molt més fàcil resistir tots els cops dolents que et poden anar venint de l’exterior.


Podem tenir una fusió de sentiments que són com un volcà, però si aprenem amb la introversió la reflexió la meditació a anar cap a dintre també podem calmar el foc interior que a vegades irromp en sentiments descontrolats.


Si acceptéssim més aquesta vulnerabilitat que tots tenim, jo crec que tindríem una societat amb més tendresa, amb més escolta, amb més delicadesa, amb més sensibilitat


Hi ha una altra vulnerabilitat que és en els relacions més íntimes, més properes, que fa que et puguis sentir ferit per com actua l’altre, pel que et diu, pel que no et diu... i aleshores és una vulnerabilitat que et fa patir molt i aquí hem d’aprendre a protegir-nos.


De quina manera podem treballar la vulnerabilitat de tal manera que el que facin les altres persones no em senti ferida? Hi ha diferents mètodes: Primer, que el que un fa a l’altre, de fet, s’ho fa a si mateix; per tant si l’altre actua malament jo ho considero segons el meu judici i no començar a jutjar, a rebutjar, perquè tot això fa menys mal. No repetir a dintre perquè m’ha fet això, perquè no m’ho ha fet, perquè m’ha dit això, perquè no m’ha dit... no repetir a dintre com un martell que una vegada i una altra va ficant el dit a la ferida. Segon: no consumir allò que no et va bé. L’altre diu unes paraules, tu decideixes si les consumeixes o no i això requereix de control interior, de fins a quin punt jo deixo que el que fan els altres entri i m’afecti i travessi el meu cor. Ells ens passen una pilota i nosaltres tenim la possibilitat d’agafar-la a o no aquesta pilota.


És com un bumerang: si jo faig mal, el mal em retornarà. I el mateix amb la bondat i amb l’amor.


Moltes vegades la persona que fa mal o que actua des d’una agressivitat de la paraula, fins i tot de l’acció, és perquè es maltracta a si mateix; és una persona amb una carència d’afectivitat, d’amor, incapaç de mostrar la seva vulnerabilitat perquè l’ha amagat i el que necessitem nosaltres és més compassió i amor que no por, però ens fa por i des de la por ens sentim més dolguts.


La vulnerabilitat ve quan veiem que no manem sobre la nostra vida.

L'ofici de viure: acceptar la vulnerabilitat

Haikú de tardor

I

Guardarem records

d’un altre estiu que ha passat

accelerat, viu.

II

Un color més gris

taparà el cel i potser

refredarà cors.

III
D’hora es farà fosc,
encendrem llums de colors
per veure-hi més clar.

[Amb aquests tres haikús sobre la tardor acabo el cicle de haikús que he dedicat a les estacions. No havia escrit mai cap poesia i probablement tampoc no hauria hagut de fer-ho ara. M’he passat d’agosarat, però m’ha agradat fer-ho. Aquest n’ha estat el resultat Prometo que no tornaré més a ser tan atrevit!]

La cara oculta

Una dona. Dues. I encara una tercera. Tres dones. Un home. Només un.

Una casa gran que guarda un secret, un amagatall.

Uns missatges al mòbil. Recels. Suspicàcies.

Una prova d’amor. Una prova definitiva. Del tot definitiva!

Un armari. Uns miralls.

Aigua que es mou. Uns sorolls estranys. Fantasmes?

Una clau. Un pany. Obrim?

Agafeu aquests ingredients, barregeu-los bé i deixeu-los macerar més d’1h i mitja. El resultat, una pel•lícula molt bona:  La cara oculta.

Parla'ls de batalles, de reis i d'elefants

Parla’ls de batalles, de reis i d’elefants és un llibre preciós del francès Mathias Enard. Tracta de l’encàrrec que rep Miquel Àngel, l’extraordinari artista del Renaixement, de construir un pont sobre el Corn d’Or, a l’actual Istanbul (Turquia). Però més enllà de l’argument, el llibre val molt la pena per com està escrit. Amb una gran mestria, l’autor ens transporta directament al segle XVI, a aquella època tan esplèndida artísticament i cultural. Les descripcions són fantàstiques i sembla talment que et passeges agafadet de la mà de l’escriptor i acompanyat de Miquel Àngel pels carrers de la ciutat principal de l’imperi otomà d’aleshores.

En copio un capítol sencer. És el capítol on apareix la idea que dóna títol al llibre i és una autèntica delícia.

La teva embriaguesa em sembla tan dolça que m’atordeix.
Respires suaument. Estàs viu. M’agradaria esmunyir-me al teu costat del món, veure els teus somnis per dins. Somies un amor blanc, fràgil, allà baix, tan lluny? Una infància, un palau perdut? Sé que jo no hi tinc un lloc. Que cap de nosaltres no hi tindrà un lloc. Ets tancat com una petxina. Tot i així, et seria fàcil obrir-te, una escletxa minúscula on la vida penetraria. Endevino el teu destí. Restaràs en la llum, et lloaran, seràs ric. El teu nom immens com una fortalesa ens amagarà en la seva ombra. La gent oblidarà el que has vist aquí. Aquests instants desapareixeran. Tu mateix oblidaràs la meva veu, el cos que has desitjat, els estremiments i les vacil•lacions que experimentaves. M’agradaria tant que conservessis alguna cosa. Que t’emportessis una part de mi. Que el meu país llunyà es transmetés, no pas com un record vague, com una imatge, sinó com l’energia d’una estrella, la seva vibració dins la fosca. Com una veritat. Sé que els homes són nens que amaguen la desesperació en la còlera, la por en l’amor, que responen el buit construint castells i temples. S’aferren a relats, que empenyen davant seu com estendards; cadascun fa seva una història per vincular-se a la multitud que la comparteix. Se’ls conquereix parlant-los de batalles, de reis, d’elefants i d’éssers meravellosos; parlant-los de la felicitat que trobaran després de la mort, dels àngels que aletegen al seu voltant, dels dimonis que els amenacen, i d’amor, de l’amor, aquesta promesa d’oblit i de sacietat. Parla’ls de tot això i t’estimaran; faran de tu l’igual d’un Déu. Però tu sabràs, perquè ets aquí estirat al meu costat, tu, el franc pudent que l’atzar m’ha posat entre les mans, sabràs que tot això no és més que un vel perfumat que amaga l’etern dolor de la nit.