Micromicrorelats: 11 de maig

U: Aniversari

No té gaire memòria per les dates i sovint s’oblida de les més importants. Però ja fa dies que té ben present que avui és el seu aniversari. I ha tingut ganes de felicitar-la. Les noves tecnologies permeten múltiples possibilitats per fer-ho. N’ha triat una i ha teclejat el missatge sense dubtar. Li deu un agraïment perpetu perquè les millors estones de la setmana les viu allà on ella el va portar.

Fa dies va llegir en un bloc que el passat es pot canviar. Ell en pot donar fe.

Dos: Abans anàvem a caminar

S’ha llevat molt d’hora. Com si hagués d’anar a caminar. S’ha vestit amb xandall i forro polar. Com si hagués d’anar a caminar. S’ha calçat les trekking. Com si hagués d’anar a caminar. Ha agafat la motxilla petita. Com si hagués d’anar a caminar. Però només hi ha posat quatre coses: cartera, claus de casa, clau del cotxe i mòbil. Ni cantimplora –al cap i a la fi ja fa dies que li vessa i encara no n’ha comprat una altra-  ni cangur, tot i que el dia s’ha llevat enlleganyat. 

Pressentia que ni es plantejarien la possibilitat d’arribar caminant al restaurant on havien decidit que esmorzarien. Pa amb tomàquet amb cansalada, vi amb gasosa i cafè.  Els cims queden tan amunt que ja només són projectes que quedaran pendents. Sempre els queda fer l’esforç de quadrar de tant en tant les agendes per mirar quatre fotos que guarden en un llapis de memòria de quan encara estenien l’estelada per alguna muntanya del país.

Tres: Futbol

Ja ho té tot a punt: el portàtil, el cable HDMI i la contrasenya apuntada en un paper per poder entrar a la plataforma digital que transmetrà el partit. La lliga s’ha reactivat i el Barça encara té la possibilitat de guanyar-la. És una oportunitat que aquest equip no pot desaprofitar. Al cap i a la fi, a la vida gairebé sempre hi ha una segona oportunitat perquè mai res no és per sempre. Mentre busca en una hemeroteca el nom d’algun jugador de l’Elx, l’equip de qui ningú no en sap ben bé res,  pensa que aquest 11 de maig es mereix acabar-lo amb una victòria.

Ànima

Ho diu un ximpanzé: Els humans tenen el do de l’absència: diuen en Tal està trist, però en Tal no hi és. Diuen Un dia tindré temps, però el temps no hi és. (...).  Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Els humans es queden a fora. Han rebut la pura verticalitat en present, i tanmateix van, tota la vida, encorbats sota un pes invisible. Alguna cosa els esclafa. (...). El que tenen a les mans els absorbeix i, quan no hi tenen res, se les posen a la cara i ploren. Son així. (...). Havia d’anar-se’n, havia de llançar-se en una persecució desenfrenada per mirar d’atrapar una ombra com qui mira d’atrapar-se a ell mateix.

Ho diu un gavià argentat: Ha vist el meu vol i jo he vist la seva follia. Ja n’he tingut prou.

Ho diu un gos: El món és vast, però els humans s’encaparren a anar allà on se’ls esqueixa l’ànima.

Ho diu una rata: M’ha robat el cor l’esquerda que tenia a la veu, la seva estranya fredor, la bretxa dels seus greus, impotents per trobar la profunditat. (...). La veu d’un home desproveït de tota ambició, descoratjat d’ell mateix, deslliurat dels seus desitjos i de les seves pretensions i que cap il·lusió no pot alterar. Un home sol. En la tonalitat de cada vocal, en l’esclat moll de cada consonant, he entrevist el freu fangós de la seva ànima, braç de mar que separa la pèrdua de l’alegria, esmicolades recentment l’una de l’altra. El cor se m’ha commogut. Alguna vegada he posat la meva vida en perill per ajudar un congènere atrapat en un parany. Totes sabem el valor de les companyes i ens podem sacrificar per tal que sobrevisquin, però encara no havia sentit mai aquest impuls per una espècie animal que no fos la meva, i encara menys per un humà.

Ho diu aquesta mateixa rata: S’ha inclinat i m’ha vist. S’ha ajupit, m’ha mirat, l’he mirat, he esgüellat, ha allargat una mà cap a mi i ha dit Jo també! Jo també!, sota terra, sota terra i tot sol!, i s’ha posat a sanglotar. Commoguda per la seva amistat, pel seu profund afecte gratuït i generós no he pogut oferir-li res a canvi. (...). No tots els humans són trampes, no tots són verins, amb això vull dir que no tots són humans, n’hi ha que no els ha infestat la gangrena.

Ho diu un porc: El seu dolor atroç, la solitud infame en què es troba m’han envaït amb una força tan brutal que he tingut la sensació que el meu destí era envejable comparat amb el seu.

Ho diu un gat: Els humans viuen sota el jou d’una maledicció que els exilia constantment de la felicitat.

Ho diu un gos: Detesto l’agitació que de vegades subjuga els humans i em deixa sense cap esperança d’entendre’ls i estimar-los tal com m’agrada estimar-los.

Tot això ho diu Wajdi Mouawad.

Ho dic jo: Una novel·la brutal. Un autor imprescindible. Us arribarà a l’ànima!!!

[A l'entrada que vaig fer el 23 d'abril ja vaig copiar fragments de crítiques que havia rebut el llibre. Ara que l'he llegit, les comparteixo al 100%]

Petons de diumenge

Va viure sempre al poble que la veure néixer. Es va casar amb el seu primer amor i fins i tot va ser feliç. Va dedicar tota la seva vida a criar i pujar els quatre fills que va tenir...

No sembla que qui hagi viscut així pugui ser la protagonista d’una novel·la. Però la Sílvia Soler sap convertir la  vida de la Valèria en una vida digna de ser novel·lada. De fet, la Valèria és una de les moltes dones que van viure durant el franquisme i que haurien pogut protagonitzar aquesta història.

Per tant, torno a parlar d’un llibre en què el més important no és el que s’explica sinó el com ho fa: converses amb la protagonista (fins al final del llibre no sabrem qui és que hi parla i el perquè), fragments del diari escrit per la Valèria, converses amb els seus fills, cartes d’una amiga que viu lluny i a qui, a ella sí!, li passen moltes coses... peces d’un puzle que encaixen a la perfecció. 

Tot plegat explicat amb molta simplicitat, però també tendresa. Amb fragments i capítols que són una autèntica meravella. Que maco el que dedica a la seva filla Martina! (“La mare i jo no tenim por de la veritat. La mare i jo parlem de la seva mort, de quan no hi sigui, i això la tranquil·litza. Li he dit que em fa por que, quan ella no hi sigui, tothom creurà que jo seré la roca que sostindrà la família. L’he advertida que jo no podré consolar-los que només he après a consolar-me a mi mateix i amb prou feines. (...) Això del càncer és una autèntica merda... sort que has tingut una vida tan plena, que has estimat tant, que t’han estimat tant. Ben mirat, què més vols?)

M’ha agradat el que explica i el com. M’ha agradat la sensibilitat que conté. M’ha agradat llegir-lo. A vosaltres també us agradaria. 

- El viure, però, va aclarint els dubtes i els misteris, sovint amb cruesa.

- La vida està plena de coses incomprensibles que tothom accepta.

- La memòria traeix el record centenars de vegades, en petits detalls 

o fins i tot en sentiments que, passat el temps, volem maquillar.

- És terrible estar esperant que passi allò que més tems que passi.

Els d'aquest Sant Jordi

Els dies sense fam – Delphine de Vigan

Per l’autora:
Perquè vaig llegir  Res no s'oposa a la nit i em va encantar. I perquè té molt talent. I perquè torna a ser un llibre que explica una vivència personal i segur que em tornarà a commoure.

Per la contraportada:
Perquè diu coses com “Tres mesos per intentar esbrinar els motius que l’han portat fins a aquest punt, enterrats en el més profund d’una infantesa en la qual mai no va poder plorar”.

Per les crítiques:
Llibre valent, que afronta sense masses embuts la malaltia i també l’esperança de qui s’hi enfronta lluitant , amb dubtes, però finalment amb la convicció que la vida val la pena malgrat a voltes no ho sembli. http://www.eixdiari.cat/

Els dies sense fam és un testimoni escruixidor i demolidor que posa de manifest, un cop més, el pes que tenen les accions dels adults sobre els nostres infants. Haver-lo llegit després de conèixer la història familiar de l'autora crec que l'omple de matisos i el fa més ric als ulls del lector.
És un cant a l'optimisme, l'autora se'n surt i amb nota, després de lluitar contra una malaltia que se't menja a poc a poc i després de vèncer els dimonis familiars. Hauria de ser lectura en els instituts i jo el regalaria als caps de publicitat d'algunes marques que aquests dies envairan els anuncis de la campanya de Nadal.  http://lespolsadallibres.blogspot.com.es


Ànima – Wajdi Mouawad

Per l’autor:
Perquè és l’autor d'Incendis una obra de teatre fantàstica amb una història i un text que em va encantar i commoure. I perquè també va escriure Litoral un altre gran text convertit en obra de teatre. I perquè tinc ganes de llegir-lo en prosa després d’haver arribat a ell per les adaptacions que s’han fet de les seves novel•les al teatre.

Per la portada:
Perquè diu coses com “Sol i abandonat per l’esperança, s’embarca en una odissea furiosa a través d’Amèrica (...) Els records infernals que carrega, submergits dins dels replecs de la seva infància, es desperten de nord a sud, amb el contacte de la humanitat dels uns i de la bestialitat dels altres.”

Per les crítiques:
Quin mal que fa l’Ànima de Wajdi Mouawad. L’obra vessa de dolor, horror, cruesa i devastació, però està narrada amb tantíssima sensibilitat que trasbalsa com un malson gravat amb foc a la memòria.  http://www.nuvol.com

No és un llibre de suspens, és un llibre important i seriós que explica una història colpidora que et fa encongir l’estómac i et manté en tensió al llarg de totes les seves pàgines
La seva lectura ràpida, absorbent, reflexiva, captivadora i seductora també et fa adonar que al món sempre trobem persones bones en els moments que més les necessitem (potser ens troben). Els personatges que el protagonista es trobarà són excepcionals davant la solitud i la recerca d’identitat de Wahhch.
Respirareu emocions diverses, veureu les  clarors i foscors i els límits humans que, de manera inexorable, us acostaran a un final que us deixarà emmudits i gairebé sense respiració. http://llibrerialaltell.wordpress.com

L’he acabat fa cinc minuts: Ànima, de Wajdi Mouawad. Bestial, immensa, rodona. Us l’heu de llegir. Si us reserveu per a Sant Jordi, aquesta és la primera candidata.  http://lilladeserta.wordpress.com


Quan jo tenia cinc anys em vaig matar – Howard Buten

Per l’autor:
Perquè no em sonava de res i quan en vaig buscar informació vaig descobrir  que és psicòleg, pallasso i violinista. I perquè es dedica a tractar a nens amb autisme en una clínica que ell mateix va fundar a París el 1997. I perquè també és escriptor. I perquè vaig saber que quan va publicar aquesta novel•la l’any 1981 a EEUU gairebé ningú no el va llegir i quan al cap d’uns anys es va publicar a França es va convertit en un best-seller. I perquè aquesta història em va recordar la de la peli-reportatge Seaerching for sugar man.

Per la contraportada:
Perquè diu coses com “En Burt té vuit anys, però el seu petit cor ja ha viscut grans sentiments. Massa grans. Massa forts. Ara viu en un Centre d’Internament Infantil pel que va fer a la Jessica. Sol, contra l’estupidesa dels adults que converteixen els seus sonis en símptomes clínics i el seu amor en un delicte. Sol , en una fortalesa d silenci. Qui el traurà d’aquí? Pura emoció en una prosa meravellosa."

Per les crítiques:
Con un impactante y violento título se nos presenta Cuando yo tenía cinco años, me maté, una interesante novela que, os lo puedo asegurar, no dejará indiferente a nadie. http://hechizodelibros.blogspot.com.es

La novel•la és tan senzilla com ho són els infants a l’hora de justificar allò que no saben d’on ve. En Burt es refugia en un univers on els llums del carrer mai es veu com s’encenen i els caramels, abans d’esmorzar fan mal de panxa, i Buten ensenya així com el prisma dels nens és tan vàlid com qualsevol.
Malgrat el títol esfereïdor que dóna nom a l’obra, la història d’en Burt resulta un relat agredolç que culmina amb un esclat de tendresa. http://racoperllegir.wordpress.com/2014/01/14/quan-jo-tenia-cinc-anys-em-vaig-matar/

Dels Manel (i III): Un directiu em va acomiadar

El directiu no va entendre que aquell treballador que feia més de vint anys que vivia gràcies a l’empresa però que no s’havia mogut mai del lloc i no havia pujat mai cap graó en la cursa que ell sol s’havia imaginat  cap a càrrecs que ell mateix s’havia inventat, s’atrevís a denunciar i a queixar-se d’una situació que aparentment tothom veia. Ningú no es plantejava mai res i ara ¿sortia ell i davant de tothom, en una assemblea de treballadors que només havia de servir per desitjar-se bones vacances, demanava explicacions sobre el seu càrrec? ¿Ell li pretenia desmuntar-li la paradeta que tant li havia costat de muntar? Pobre xicot, va pensar, que innocent! Li havia posat fàcil. Molt fàcil. El va acomiadar.  Decisió fulminant. Ja s’espavilaria per treure els diners de sota les pedres per poder-li pagar la indemnització. Podria fer servir aquella subvenció que la Generalitat s’havia compromès a pagar per enèsima vegada el mes que ve. Al cap i a la fi ell portava els comptes de l’empresa i ningú no li demanava mai explicacions.

Quan l’Enric va saber que estava acomiadat, va pujar fins aquell despatx tan amagat de tothom, va respirar a fons i va entrar sense trucar la porta. El directiu va fer un gest ràpid per amagar la  pantalla de l’ordinador mentre el maleïa perquè estava a punt de passar-se aquell nivell del Candy Crush que tant li costava. Què deu voler aquest ara? L’Enric es va adonar que el directiu el mirava espantat. Hagués pogut ser un bon moment per dir-li tot el que pensava d’ell. Hagués pogut ser el moment. El seu moment. Però no ho va fer. Només se’l va mirar i va tornar a marxar per on havia vingut. Hi ha silencis molt més potents que cap paraula.

Un cop a la setena planta vaig saludar a la secretaria

I hauria pogut fotre amb el peu la porta avall,

Cridar: “he sentit que hem de parlar, doncs parla!”

O dir: “em sap greu, però t’equivoques i del tot,

no has calculat que estic molt boig! En guàrdia, en guàrdia!”

Quan vaig fer d’home respectable

Que entén que són coses que passen...

I un directiu, un directiu, em va acomiadar.

I un directiu, un directiu, em va acomiadar.

I hauria pogut portar un barret ben divertit,

Reptar-lo a un duel i requerir l’espasa.

O estirar-me dels cabells com posseït,

Notar-lo ben acollonit, mirant-me, mirant-me.

Quan acceptava i assentia

El senyor obedient que porto a dintre...

I un directiu, un directiu, em va acomiadar.

I un directiu, un directiu, em va acomiadar.

Jo l’obeïa i em va acomiadar!

I em va acomiadar, i em va acomiadar, i em va acomiadar!

I aquest va ser el punt i final

D’aquest vell conte al•lucinat

Que ensenyarà potser als petits

I distraurà, esperem, als grans.

I aquí s’acaba la funció,

El directiu i el nostre heroi

Us saluden, us saluden.