Josep Maria Pou

Fa uns mesos faig poder veure “Màscares”, un reportatge sobre el procés de preparació de l’obra de teatre “Su seguro servidor, Orson Welles”. “Màscares” em va agradar molt. El reportatge explica molt bé tot el procés que segueix un actor fins a convertir-se en el personatge a qui ha de donar vida sobre l’escenari. L’aprenentatge del paper, les converses amb el director, els assajos, la creació de l’escenografia i del vestuari.... Molt interessant!

Tanmateix, el millor de tot plegat és l’actor: Josep Maria Pou! Sens dubte, un altre gran nom del teatre català. Per a mi, un dels millors actors actuals.

“Su seguro servidor, Orson Welles” es va estrenar al teatre Romea el 2008. Després d’una gira per Espanya el 2009, encara se’n fa alguna representació de tant en tant. Després d’haver vist “Màscares”, tenia ganes de poder veure l’obra de teatre. En vaig tenir l’ocasió i em va agradar molt. Que bo és Josep Maria Pou! Admiro els actors que són capaços “d’omplir” l’escenari ells sols. En aquesta obra Pou aconsegueix “transformar-se" en Welles, un dels directors de cinema més reconeguts, i des de que surt a l’escenari fins que s’acaba la representació capta el 100% de l’atenció de l’espectador.

Welles (Josep Maria Pou) té setanta anys i espera que Spielberg li financiï el seu projecte de dirigir “El Quijote”. El que havia estat un gran actor radiofònic i, després, actor i, sobretot, director de cinema, ara, sense diners, ha de guanyar-se la vida gravant anuncis per a la ràdio. La interpretació de Pou és boníssima.

Impressionant Pou!

La mecánica del corazón

Concebut com un conte per a adults, La mecánica del corazón és un llibre molt bonic que et transporta a un món on la fantasia i la realitat es donen la mà.

Jack neix amb el cor malalt i li canvien per un rellotge de fusta, però ha de seguir unes regles per tal que el "cor" no s'espatlli i pugui sobreviure. Una és que no s'ha d'enamorar mai. Evidentment, no aconsegueix no enamorar-se i el seu rellotge...

En el llibre hi trobareu personatges entranyables. A més de Jack, el protagonista, també hi coneixereu la doctora Madeleine i Miss Acacia, entre d’altres.

El llibre m'ha fet pensar, una mica, amb el món meravellós d'Alícia, ara que la història de Lewis Carroll està tan de moda per la versió cinematogràfica que n’ha fet el gran Tim Burton. Sembla ser que d’aquest llibre també se’n farà una versió cinematogràfica. A més, ja té una “banda sonora” perquè l’escriptor, Mathias Malzieu, és també un cantant d’un grup de pop francès

Un "conte" senzill sobre la mecànica del cor! Fa de bon llegir i passareu una bona estona.

Ah, ja sabeu que us el puc deixar,eh!

“Algún día, es posible que tengas que pagar un precio muy alto por todo el placer y la alegría que el amor provoca”. (Mathias Malzieu. La mecánica del corazón)

Shutter Island

Martin Scorsese i Leonardo DiCaprio formen un bon tàndem: han treballat junts en més d’una pel•lícula (Gangs of New York, El aviador i Infiltrados) i sembla que la fórmula funciona. Aquests dies es pot veure als cinemes la quarta pel•lícula que han fet junts: Shutter Island.

Sens dubte, una gran pel•lícula.

L’acció transcorre en una illa on hi ha un centre penitenciari i psiquiàtric alhora. Una dona s’ha escapat del centre i avisen un parell d’inspectors de policia perquè investiguin aquesta desaparició. De seguida es veu que a l’illa ocorren “massa coses estranyes”.

Un guió que enganxa, una fotografia fantàstica i una bona banda sonora et transporten a un món en què mica en mica no se sap què és real i què no ho és. Cap al final, l’argument gira constantment. I, per a mi, això és el que la fa tan interessant.

Correu al cinema a veure-la!

"Scorsese narra con maestría (...) Crea un universo desasosegante (...) Sales de esta película con sensaciones muy raras. (...) me ha enganchado esta retorcida y enfermiza tela de araña." (Carlos Boyero: Diario El País)

Fermí Reixach

Fa anys, en deu fer uns 15, al Teatre Lliure de Barcelona, quan aquest teatre encara era a l'emblamàtic local del barri de Gràcia, vaig tenir l’oportunitat de veure L'oncle Vània, una obra que protagonitzava Fermí Reixach. Aquest actor em va encantar. I no havia tingut l’oportunitat de veure’l mai més, tot i que sempre me n’havia quedat el cuquet.

Aquests dies a Barcelona està representant Diari d’un boig que ja havia fet el 1985. Aprofitant que és el segon centenari del naixement de Nikolai Gógol, autor de l’obra, Fermí Reixach recupera aquest monòleg fantàstic que és el diari d’algú que ha embogit arran d’un amor no correspost. A l’obra s’acaba confonent què és realitat i què és fantasia.

El text és molt bo. Però vull destacar la sublim interpretació de Fermí Reixach. Durant una hora i mitja, Reixach dóna vida a un personatge del tot “desquiciat” per les circumstàncies i que s’arriba a creure que és el rei d’Espanya. L'actor està genial. És fantàstic! Segur que Reixah és un dels millors actors de Catalunya.

A més, l’obra es representa al Versus Teatre: un teatre petitó i acollidor, gairebé al costat de l’excessivament “ostentós” TNC (quin contrast tan impactant!). El Versus Teatre és especialment adequat per a aquesta obra en la qual la proximitat amb l’actor és molt important per a acabar de copsar-ne del tot la interpretació.

Hi havia poca gent al teatre, unes vint persones només. Una llàstima que d'una obra així en gaudeixi tan poca gent.

Enorme Fermí Reixach!

Fragment de l'obra. No us el perdeu!

"9"

Artísticament parlant, Lluís Llach és molt gran. Ho és tant, que no puc fer-ne una sola entrada en el bloc. La intenció és parlar-ne de tant en tant.

Avui vull fer referència al que, per a mi, és un dels seus millors treballs: “9”.

Editat l’any 1998, en el disc s’hi nota moltíssim la influència del productor i guitarrista Jordi Armengol. Aquest guitarrista que va acompanyar Llach durant uns anys està situat més a prop del rock i del pop que no pas d’allò que podríem anomenar “cançó d’autor”. Per això, “9” té cançons amb un toc de rock i pop que s’allunyen força d’allò que Llach acostumava a fer. Hi ha cançons amb una melodia i uns arranjaments musicals fantàstics. Això, combinat amb la qualitat de les lletres que solia crear Llach fa que hi hagi cançons que no em cansaria d’escoltar. En aquest sentit, destaco “Penyora”. Una melodia i una lletra fantàstiques queden perfectament arrodonides per la veu de Llach. Però no són pitjors ni “Una finestra al mar” ni “Un cinema paradís, si us plau”. Són les tres primeres tres cançons del CD i les que tenen més força, les que “enganxen” més. El CD comença de manera espectacular. Després ve “Novembre”. Probablement, la cançó més roquera de Llach i que dedica a Pedro Guerra. A la preciosa “Tendresa” la segueix una rítmica “Véns” dedicada al segle XXI. També molt i molt maca “Junts”, dedicada als nens del Casal del Raval i que fa posar la pell de gallina. També hi cap un toc d’ironia política a “L’Estanislau anant a Palau”. I finalment una cançó fantàstica: “La joia (cançó de rerevera)”.

Un disc imprescindible!

“Una finestra al mar i perdre l’àncora i enderrocar tants fars i abjurar els astres.. amb tu per a fer del nostre demà el fruit d’un art imprevisible” (Una finestra al mar)

“Cap déu no feia preveure res, res, que anés més enllà d’un moment bonic, però el mag que inventa el destí va creuar els camins” (Penyora)

“Hi ha un cinema dalt del cel quan els somnis ens cremen” (Un cinema paradís, si us plau)

“Tu eres llum, eres por, eres pau i foscor ara dolç o amargant, ara fràgil i diamant” (Novembre)

“La tendresa que ens cura quan ens fa por la solitud” (Tendresa)

“Perquè has encès alguna llum en l’horitzó que tinc als ulls i que ara em sembla màgic” (Véns)

“Junts, junts, sempre junts, mentre al carrer veus nadalenques canten un món que els escarneix i els omple de tristesa". (Junts)

“Ja només sé cantar per dir-te que hi ha un món nou dins aquest món que et costa viure” (La joia, cançó de rerevera)