Chambao

Avui, totes les estones que he pogut, migdia i vespre, he escoltat Chambao.

Chambao és un grup que fa flamenc barrejat amb sons electrònics. També hi ha una clara influència de la música àrab. La “veu” li posa la Mari. Té una veu molt càlida. Una veu preciosa i súper adient pel tipus de música que fa. Sembla feta expressament. La veu de la Mari i la música que fa Chambao et transporten a un món on sembla que hi regni la calma, la tranquil•litat... Sentir la música de Chambao relaxa i et fa tancar els ulls i desconnectar. Us recomano la seva música aquells dies que us sentiu més atabalats, angoixats i que necessiteu “marxar” a un altre món, lluny de vosaltres mateixos.

I una altra qüestió, per a mi, molt important: moltes de les seves lletres tenen molt de missatge!

Us podria posar molts enllaços, de moltes cançons. N’he triat un parell. Són aquests però podrien ser uns altres... encara que aquestes dues cançons m’agraden molt. Espero que al sentir-les us feu una idea millor del que us he explicat.

Pokito a poko
Pokito a poko entendiendo
Que no vale la pena andar por andar
Que es mejo caminar pa ir creciendo
Pokito a poko entendiendo

Duende del sur
Caprichos del destino
Olvidando lo demás
Aprendiendo a caminar
Crece en mi interior
Hacia un lugar mejor

Josep Maria Pou

Fa uns mesos faig poder veure “Màscares”, un reportatge sobre el procés de preparació de l’obra de teatre “Su seguro servidor, Orson Welles”. “Màscares” em va agradar molt. El reportatge explica molt bé tot el procés que segueix un actor fins a convertir-se en el personatge a qui ha de donar vida sobre l’escenari. L’aprenentatge del paper, les converses amb el director, els assajos, la creació de l’escenografia i del vestuari.... Molt interessant!

Tanmateix, el millor de tot plegat és l’actor: Josep Maria Pou! Sens dubte, un altre gran nom del teatre català. Per a mi, un dels millors actors actuals.

“Su seguro servidor, Orson Welles” es va estrenar al teatre Romea el 2008. Després d’una gira per Espanya el 2009, encara se’n fa alguna representació de tant en tant. Després d’haver vist “Màscares”, tenia ganes de poder veure l’obra de teatre. En vaig tenir l’ocasió i em va agradar molt. Que bo és Josep Maria Pou! Admiro els actors que són capaços “d’omplir” l’escenari ells sols. En aquesta obra Pou aconsegueix “transformar-se" en Welles, un dels directors de cinema més reconeguts, i des de que surt a l’escenari fins que s’acaba la representació capta el 100% de l’atenció de l’espectador.

Welles (Josep Maria Pou) té setanta anys i espera que Spielberg li financiï el seu projecte de dirigir “El Quijote”. El que havia estat un gran actor radiofònic i, després, actor i, sobretot, director de cinema, ara, sense diners, ha de guanyar-se la vida gravant anuncis per a la ràdio. La interpretació de Pou és boníssima.

Impressionant Pou!

La mecánica del corazón

Concebut com un conte per a adults, La mecánica del corazón és un llibre molt bonic que et transporta a un món on la fantasia i la realitat es donen la mà.

Jack neix amb el cor malalt i li canvien per un rellotge de fusta, però ha de seguir unes regles per tal que el "cor" no s'espatlli i pugui sobreviure. Una és que no s'ha d'enamorar mai. Evidentment, no aconsegueix no enamorar-se i el seu rellotge...

En el llibre hi trobareu personatges entranyables. A més de Jack, el protagonista, també hi coneixereu la doctora Madeleine i Miss Acacia, entre d’altres.

El llibre m'ha fet pensar, una mica, amb el món meravellós d'Alícia, ara que la història de Lewis Carroll està tan de moda per la versió cinematogràfica que n’ha fet el gran Tim Burton. Sembla ser que d’aquest llibre també se’n farà una versió cinematogràfica. A més, ja té una “banda sonora” perquè l’escriptor, Mathias Malzieu, és també un cantant d’un grup de pop francès

Un "conte" senzill sobre la mecànica del cor! Fa de bon llegir i passareu una bona estona.

Ah, ja sabeu que us el puc deixar,eh!

“Algún día, es posible que tengas que pagar un precio muy alto por todo el placer y la alegría que el amor provoca”. (Mathias Malzieu. La mecánica del corazón)

Shutter Island

Martin Scorsese i Leonardo DiCaprio formen un bon tàndem: han treballat junts en més d’una pel•lícula (Gangs of New York, El aviador i Infiltrados) i sembla que la fórmula funciona. Aquests dies es pot veure als cinemes la quarta pel•lícula que han fet junts: Shutter Island.

Sens dubte, una gran pel•lícula.

L’acció transcorre en una illa on hi ha un centre penitenciari i psiquiàtric alhora. Una dona s’ha escapat del centre i avisen un parell d’inspectors de policia perquè investiguin aquesta desaparició. De seguida es veu que a l’illa ocorren “massa coses estranyes”.

Un guió que enganxa, una fotografia fantàstica i una bona banda sonora et transporten a un món en què mica en mica no se sap què és real i què no ho és. Cap al final, l’argument gira constantment. I, per a mi, això és el que la fa tan interessant.

Correu al cinema a veure-la!

"Scorsese narra con maestría (...) Crea un universo desasosegante (...) Sales de esta película con sensaciones muy raras. (...) me ha enganchado esta retorcida y enfermiza tela de araña." (Carlos Boyero: Diario El País)

Fermí Reixach

Fa anys, en deu fer uns 15, al Teatre Lliure de Barcelona, quan aquest teatre encara era a l'emblamàtic local del barri de Gràcia, vaig tenir l’oportunitat de veure L'oncle Vània, una obra que protagonitzava Fermí Reixach. Aquest actor em va encantar. I no havia tingut l’oportunitat de veure’l mai més, tot i que sempre me n’havia quedat el cuquet.

Aquests dies a Barcelona està representant Diari d’un boig que ja havia fet el 1985. Aprofitant que és el segon centenari del naixement de Nikolai Gógol, autor de l’obra, Fermí Reixach recupera aquest monòleg fantàstic que és el diari d’algú que ha embogit arran d’un amor no correspost. A l’obra s’acaba confonent què és realitat i què és fantasia.

El text és molt bo. Però vull destacar la sublim interpretació de Fermí Reixach. Durant una hora i mitja, Reixach dóna vida a un personatge del tot “desquiciat” per les circumstàncies i que s’arriba a creure que és el rei d’Espanya. L'actor està genial. És fantàstic! Segur que Reixah és un dels millors actors de Catalunya.

A més, l’obra es representa al Versus Teatre: un teatre petitó i acollidor, gairebé al costat de l’excessivament “ostentós” TNC (quin contrast tan impactant!). El Versus Teatre és especialment adequat per a aquesta obra en la qual la proximitat amb l’actor és molt important per a acabar de copsar-ne del tot la interpretació.

Hi havia poca gent al teatre, unes vint persones només. Una llàstima que d'una obra així en gaudeixi tan poca gent.

Enorme Fermí Reixach!

Fragment de l'obra. No us el perdeu!