El valor de tenir valors

En la celebració de la lliga d’aquest any, els jugadors del Barça portaven una samarreta on es llegia: “El valor de tenir valors”. D’entrada ja sorprèn que en un món, el del futbol, en què la cultura sembla que hi estigui més aviat renyida, hi hagi frases, idees, pensaments... que diguin “alguna cosa” interessant, lluny dels tòpics tan típics d’aquest món tan ple, massa sovint, de paraules buides.

No hi ha dubte que avui al dia, tenir segons quins valors és un valor per si mateix. El valor d’apreciar la feina ben feta; el valor d’apreciar l’esforç, el treball, la constància; el valor d’apreciar el treball en equip; el valor d’apreciar la feina feta des la generositat, l’honestedat, el rigor...; el valor d’apreciar el respecte als altres (adversaris, rivals, però mai enemics)... Tot això, avui al dia, no és gens habitual i menys en un món, el de l’esport professional, on el culte al diner, a la fama fàcil i ràpida hi són prioritaris.

En canvi, el Barça actual representa tot això. I això fet des del coratge, la prudència, el respecte... en una temporada en què s’han hagut d’aguantar insinuacions, provocacions, crispació, denúncies... Aquest equip hauria de ser un model per a tots; però, especialment, per als joves que tenen el seu futur personal i professional per a construir.

I ahir, en la final de la Champions, hi va haver una mostra més, i ja en són moltes, de tot això.

En Carles Puyol, capità d’aquest fantàstic equip, va cedir el moment més esperat per a qualsevol capità, el d’aixecar la copa de campions, a l’Eric Abidal, que aquest any ha hagut de ser operat d’un tumor al fetge. Té molt de mèrit que en aquests moments d’eufòria, algú tingui la fantàstica iniciativa de poder regalar un gest tan maco, tan agraït, a una persona que seguríssim que s’ho mereixia.

Amb gent així, amb jugadors així, amb un equip així, això del futbol es desbanalitza bastant i l’esport pren una dimensió fins ara desconeguda i impossible de pensar que podia existir.

Actualment el Barça és un EQUIP i això es nota! VISCA EL BARÇA!

Ningú es mor d'amor

Ja he explicat algun altre cop que a vegades se m’enganxa una cançó i no puc deixar d’escoltar-la. Ningú es mor d’amor he arribat a sentir-la 15 o 20 vegades seguides (i no exagero!), un cop rere un altre. No em demaneu el perquè. No el sé.

La trobo preciosa aquesta cançó (la lletra, la melodia...) i la interpretació que en fan en Litus (veu, quina veu!, i guitarra) i en Joan Eloi Vila (guitarra; que bé la toca!) és una meravella. Una autèntica joia per a l’oïda.

Espero que us agradi, encara que sigui una miqueta menys que a mi.

I com si fos de broma vam dedicar-nos a trencar-nos el cor.

Sisa

Ja vaig dir ahir que en l’acròstic hi ha un vers que és el títol d’una cançó de Jaume Sisa.
En Sisa és un cantant que sovint s’ha etiquetat d’excèntric. Certament, té aquella mica de geni i de boig que fa difícil saber on acaba una cosa i on comença l’altra. Però sota aquesta aparença s’hi amaga un artista que té cançons molt maques i interessants.
El més conegut de Sisa és l’espectacle La nit de Sant Joan que ja fa trenta anys va representar Dagoll Dagom. L’espectacle tenia cançons divertides, però també aquets balada, La clau de foc, que m’agrada molt. La lletra és molt maca. En aquest vídeo la canta la Carme Cuesta, que en fa una molt bona interpretació.

Jo no sé pas on és la clau del foc
S’ha fet tan curta i suau aquesta nit.
Ha estat un somni sense haver dormit.

Distant i càlid s’ha esvaït l’amor.
Vaig recollint les cendres del festí.
Resta present un eco indefinit.
Com un murmuri del què aquí has vist.

Comença el dia i una nova llum
Esbargirà records nascut del fum.
Un fil perdut et mou el sentiment
Són coses que sempre han estat pendents.
Paraules tendres, veus intemporals
Es manifesten de forma ideal,
Aquesta nit per a tu.

Però si et creguessis que el món és rodó,
Que l’aigua mulla i el sol fa escalfor,
Aquest moments no haurien existit.
Si és cert o no, mai no ho sabria dir.
Quan els desitjos es tornen reals,
I l’increïble és allò tan normal.

Acròstic, de baix a dalt

Miro per entendre

I no veig res

Una foscor ho entela tot

Qualsevol nit pot sortir el sol

(El darrer vers està manllevat del títol d’una cançó de Jaume Sisa)

Decàleg sobre les elecccions

La política no m’interessa gaire, per no dir gens; però m'he atrevit a fer el meu decàleg particular de conclusions després dels resultats d’ahir:

1. Una bona notícia per la democràcia: Les CUP han augmentat molt a tot Catalunya.

2. Una mala notícia per la democràcia: La Plataforma per Catalunya ha augmentat molt a tot Catalunya.

3. En els pobles petits no seria millor que hi haguessin llistes obertes? Qui vulgui treballar realment pel poble que s’apunti en una llista. Els ciutadans ja farem creuetes i triarem la gent. Que en un poble ens coneixem tots, coi!

4. L’alcalde de la capital de Catalunya serà del mateix partit que el del President del govern. És bo això per Catalunya?

5. ERC va tocar el cel no fa pas gaire temps. Les lluites internes l’han fet tocar l’infern. Alguna conclusió sobre l’efecte de les lluites de poder dins del propi partit?

6. El PP ha arrasat a gairebé tortes les eleccions per les autonomies “inventades” (totes excepte Catalunya, País Basc i Galícia; a Andalusia tampoc hi havia eleccions autonòmiques). Ja sabem qui guanyarà les properes generals. Quin perill per Catalunya!

7. El PSOE ha estat víctima de la crisi. Qui en té realment la culpa de la crisi econòmica?

8. En Joan Laporta és des d’avui regidor de l’Ajuntament de Barcelona i diputat del Parlament de Catalunya. També és presentarà a les eleccions generals? Diputat, també, a Madrid? A Barcelona es presentava conjuntament amb ERC. Heu vist les imatges d’ahir al nit al costat de Jordi Portabella? En Portabella, molt seriós, valorant negativament els resultats i en Laporta, al seu costat, somrient. Va llegir els resultats en clau individual (ja sóc dins!) i no va voler entendre que eren uns mal resultats pels partits de la coal·lició. Patètic! Quin afany de protagonisme! Va ser un bon president pel Barça, però ara fa llàstima!

9. Un dels meus millors amics és germà del futur alcalde de Girona. Això no serveix per res, però m’agrada dir-ho. Espero que sigui un bon alcalde pels gironins.

10. Quina llàstima que les acampades dels “indignats” acabarà en un no res. Ja ho veureu!