La nit del 31

Us faig arribar un altre conte protagonitzat per K. Es diu “La nit del 31”.

Aquesta nit de 31 de desembre, K. estarà sol. Serà la primera vegada que viurà un canvi d’any tot sol. Però serà així perquè ell ho vol així. Estarà sol, però no s’hi sentirà i això és el que realment l’importa.

“Allò que toca fer en cada moment” diu que aquesta nit s’ha d’estar amb gent amb qui compartir el moment en què s’acaba un any i en comença un altre. Aquesta nit s’ha d’estar envoltat d’amics i coneguts i celebrar que les campanes han tocat 12 vegades. S’han de menjar 12 grans raïm al ritme dels tocs de campana, beure cava i repartir abraçades i petons a tot aquell que estigui a prop celebrant aquest ritual tan assenyalat en el calendari.

Ell no ho farà. No ho vol fer. Prefereix viure aquesta nit com una més. No hi haurà raïm ni abraçades. Segurament no es podrà estar d’un bon tall de coca amb llonganissa i una copa de cava perquè li agrada i no vol renunciar a aquest petit plaer; però no abraçarà ningú ni cridarà “Bon any nou!”.

Tanmateix, no viurà aquesta nit amb melancolia ni amb tristesa. Ni molt menys.

Pocs minuts després de les 12 de la nit, es posarà algun DVD d’algun concert dels seus cantants preferits i el disfrutarà mentre anirà buidant la copa de cava fresc.

Més aviat d’hora que tard, se n’anirà a dormir. I quan l’endemà es desperti s’adonarà d’allò que ja sap: el sol ha tornat a sortir, continua fent fred i, com que és festa, els carrers són buits –matí de son i de ressaca–.

K agafarà la motxilla i, aquesta vegada, a més de la cantimplora d’aigua hi posarà una espelma d’aquestes que aquests dies venen la gent de Mans Unides. Una d’aquestes espelmes “solidàries” que al comprar-les ens pensem que som molt i molt solidaris –Ai, que fàcil és netejar-nos així la consciència pensant que, amb gestos com aquests, som més solidaris. Que malament entenem què és la solidaritat!–

Amb la motxilla a l’esquena agafarà el cotxe i disfrutarà conduint per alguna carretera comarcal buida. Deixarà el cotxe en algun poblet més o menys lluny d’on viu. Travessarà el bosc i s’enfilarà per algun corriol fins arribar a alguna ermita abandonada.

S’asseurà sota una alzina o un roure i farà un glop d’aigua. Tancarà els ulls i escoltarà el silenci. Potser se li escaparà alguna llàgrima si recorda coses que ha viscut el 2010, però també algun somriure si sap veure amb esperança allò que potser li depara el 2011.

Agafarà l’espelma, l’encendrà a recer del vent i la deixarà prop de la porta de l’ermita. A sota hi deixarà un paper escrit a mà per ell mateix. No sé què dirà aquest full. Ningú no ho sabrà mai. La pluja que caurà algun dia esborrarà la tinta i desfarà el paper. La terra humida s’emportarà l’escrit per sempre.

The ghost of Tom Joad

A mi m’agrada tant que em sembla impossible que a algú no li pugui agradar la veu de Bruce Springsteen. Quina veu! I sobretot quan canta les seves fantàstiques balades.

Per mi, un dels seus millors treballs és The ghost of Tom Joad, publicat el 1995. No és, ni molt menys, un dels CDs més valorats ni més conegut, però és fantàstic. És un CD de 12 balades. Només balades. És un treball molt acústic en què gairebé només se sent la guitarra acústica i, en alguna de les cançons, l’harmònica; i en el qual hi predomina la seva veu greu. Totes les cançons són fantàstiques. Totes!

Us recomano una manera d’escoltar-lo: Una nit qualsevol. Al cotxe. Una autopista mig deserta. Conduïu al límit de la velocitat permesa. El volum ben alt, molt alt. Deixeu el pensament en blanc, no penseu res. Només escolteu la veu de Bruce.

Escolteu-lo, us agradarà segur.

Sempre igual

Avui, al diari Avui hi ha una carta al director que m’ha encantat –tant pel com diu com pel com ho diu– i la vull compartir amb vosaltres. La carta fa referència a la notícia del dia 14 de desembre en què una dona veia com la seva filla naixia en una pastera mentre l’embarcació mig sotsobrava a la deriva. El nom de la nena, preciós: Felicitat.

La filla del mar (enllaç de la notícia)

La carta és molt curta, però diu moltes coses. Està signada per Genís, Magda, Marc i Aran Mayola. Des d’aquí i sense que, probablement, mai no ho sàpiguen, vull expressar-los les gràcies per tanta sensibilitat i manifestar, alhora, la meva enveja per saber explicar aquesta tendresa amb tanta senzillesa.

Sempre igual
Cada any, per aquestes dates, en qualsevol lloc del món hi ha alguna jove mare que no troba un lloc adequat per parir. Aquesta vegada el fill de Déu ha nascut en una barca, a prop d’un país més o menys ric, i és una nena.


També us deixo aquesta lletra i un vídeo sobre aquesta preciosa cançó de Chambao.

Papeles mojados

Miles de sombras cada noche trae la marea,
navegan cargaos de ilusiones
que en la orilla se quedan.

Historias del día día,
historias de buena gente.
Se juegan la vida
cansados, con hambre y un frío que pela.

Ahogan sus penas con una candela,
ponte tu en su lugar,
el miedo que en sus ojos reflejan,
la mar se echo a llorar.

Muchos no llegan,
se unden sus sueño
papeles mojados, papeles sin dueño.

Muchos no llegan
se unden sus sueño
papeles mojados, papales sin dueños.

Frágiles recuerdos a la deriva
desgarran el alma,
calaos hasta los huesos,
el agua los arrastra sin esperanza.
La impotencia en su garganta
con sabor a sal,
una bocanada de aire
les da otra oportunidad.

Tanta noticia me desespera,
ponte tu en su lugar,
el miedo que en sus ojos reflejan,
la mar se echo a llorar.
Muchos no llegan
se unden sus sueños
papeles mojados, papales sin dueños.

Entrevista a Joan Margarit

Fa uns dies, "El 9 nou", un bisetmanari comarcal, publicava una entrevista a Joan Margarit, poeta del qual ja vaig parlar en aquest bloc en una entrada del juny d'aquest any. L'entrevista és molt interessant i per això la publico en aquest bloc. Llegiu-la atentamnet; diu moltes coses que podem fer nostres.

- Què és això que tenim més a prop i més a l’abast del que ens pensem?
Dit d’una manera planera, és fer les paus amb un mateix. (...)

- Com s’hi arriba, a aquest equilibri partint del dolor?
Amb el dolor no hi pots lluitar, no el pots gestionar, tant el físic com el moral. Has d’esperar que passi. Però després ve un sentiment que és de gran complexitat i riquesa, i que tu ja pots gestionar, que és la tristesa. Aquí ja hi entra la teva genètica, la manera de ser... i la cultura. Cultura vol dir que en funció del que tu saps, pots gestionar aquella tristesa, i transformar-la en protectora, dolça. La tristesa és el sentiment més complex que hi ha, junt amb l’amor. És el que hi ha en aquest llibre: gestionar la tristesa. Això t’obre un camí, que de sobte veus que no és lluny ni difícil. No és lluny ni difícil deixar-te la vida en l’únic en què te la pots deixar: en l’amor.

- L’amor és doncs la nostra taula de salvació?
No n’hi ha d’altra, perquè l’antítesi de l’amor és la por. Amor i por, en si no són res. És el que generen. La por genera ansietat, enveja , menyspreu...tots els pecats capitals la tenen com a denominador comú. L’amor, en canvi, genera tot allò que és positiu.

- Quan diu por vol dir, per tant, negació?
Sí, i és més fàcil dir no que sí. (...) El consell seria buscar un lloc des del qual admirar, no un lloc des d’on menysprear.

- En canvi, estimar i admirar van junts?
Com pots estimar algú que no admires? L’has d’admirar per alguna cosa per estimar-lo. (...)

- A fer les paus amb un mateix, només s’hi arriba amb l’edat?
No, hi ha un moment en què cadascú sap en quin moment de la seva vida l’ha tingut.

- El moment en què tries entre l’amor o la por?
Sí, i si tries la por has begut oli, perquè podràs perdre molt temps... i això a vegades ho fas als 15 anys! El camí de la por és molt atractiu, això sí, et sembla que ets una persona important... menysprear algun altre, negar-li el pa i la sal et dóna una falsa impressió d’autogovern i de potència. Però és mentida; et falta una cosa fonamental, que és la humilitat. Sense ella, no entre en res de la part bona de l’individu.

- (...)

- La lucidesa va lligada amb la cultura?
No tenim gaires més eines que aquestes. Per conèixer-te tu mateix, per escollir bé, per saber que l’edat de l’aprenentatge s’acaba i després pots explotar allò que has après.. i per tot això només hi ha unes eines: la poesia –la literatura-, la música, l’art, la religió en alguns casos... Aquestes poquetes coses, i sobretot el perquè serveixen, són l’educació. Si no fos per això seríem com un ordinador de gran potència, però sense software, la cultura és el software.

- Hi ha un altre concepte que sorgeix amb força en aquest llibre: la dignitat. És un objectiu que cal perseguir en cada moment de la vida?
La dignitat, en el fons, no és més que el respecte per un mateix. No és la fatxenderia. Dignitat és trobar la manera que el que hi hagi dins teu sigui mereixedora de respecte i lloable per estimar els altres. Només arribant a aquesta conclusió, pots fer les paus amb tu mateix, i acceptar el destí.

- No li han dit que algunes d’aquestes reflexions són molt a prop del cristianisme, encara que vostè digui que cada cop se sent més allunyat de Déu?
És que el cristianisme és més que el concepte de Déu, és una civilització i una cultura. “Estimeu-vos els uns als altres” no és una afirmació sobre creure en Déu... O formes part de la cultura de l’ull per ull, dent per dent, o bé formes part d’aquesta altra . Llavors com estimem els altres? A mi m’és fàcil estimar la meva dona o els meus fills, però a vostè que no el coneixia... Em demanen un impossible? No, hi ha molts camins de l’amor. Els poemes són un acte d’amor, per exemple, són la manera que tinc d’estimar el s altres. Jo no escric per mi.

El disc de la Marató - 2010

Ja és gairebé una tradició que en el bloc parli del disc de la Marató. De l’edició d’aquest any, voldria destacar aquestes cançons:

- "Pas a pas". És una versió d’una cançó d’Annie Lennox. M’ha sorprès i m’ha agradat la veu d’una cantant que desconeixia: Neila Benbey, nascuda a Alger. A més, la lletra és molt maca i tracta del que estic retallant en alguna de les darreres entrades del bloc: el mirar endavant per caminar sense por i amb esperança.



“I hi ha un camí. Jo he de seguir-lo;
el lloc on he d’anar.
Ningú va dir-me com arribar-hi,
però hi arribaré: no tinc cap pressa.
És pas a pas, sense por, a poc a poc.

(...)

És un camí amb pols i runes,
serà un viatge ple de perills.
Em faran caure, caldrà aixecar-se,
em faran caure, però lluitaré.

Oh, no fallaré (...)
El meu cor serà valent

(...)

El meu cor serà valent.
Fins que arribi al meu destí, sí.

(...)

Pas a pas, vull fer-ho molt bé.
Sense por, sense por, segur.
A poc a poc. Serà bo.
Oh sí, ho serà! Ho serà.”


- “De vez en cuando la vida”. Una molt bona versió d’una cançó molt coneguda de Serrat. La interpreta el grup de pop Mel. Una cançó amb una lletra optimista: la vida, de tant en tant, ens somriu:

De vez en cuando la vida
nos besa en la boca
y a colores se despliega
como un atlas,
nos pasea por las calles
en volandas,
y nos sentimos en buenas manos;
se hace de nuestra medida,
toma nuestro paso
y saca un conejo de la vieja chistera
y uno es feliz como un niño
cuando sale de la escuela.

(…)

De vez en cuando la vida
se nos brinda en cueros
y nos regala un sueño
tan escurridizo
que hay que andarlo de puntillas
por no romper el hechizo.


- “Per sempre”. És una sevillana escrita en català expressament per aquest CD de la Marató pel grup de flamenc Ecos del Rocío. El flamenc té la virtut que sempre transmet un sentiment intens quan l’interpreta una bona veu. És una cançó que m’agrada molt i que també té un missatge interessant

“Caminant sabré esperar-te. Perquè res no pot parar-te.”


- “Pols en el vent”. És una cançó del grup Kansas que ja van versionar en català, fa uns anys, el grup Menaix a Truà, de qui ja us he parlat en aquest bloc. En aquest CD la canta un grup desconegut per mi, Els cremats. Fa cançons que s’acosten a l’havanera i a la rumba. Jo prefereixo la versió dels Menaix, però també us recomano que escolteu la del CD de la marató. Us poso un vídeo de la cançó original cantada pel grup Kansas. Quina cançó tan maca!



“Tot és fugaç. Ni amb tots els béns mai podràs comprar el temps”.

- “Seré feliç”. Per mi la millor cançó del CD. Una versió excel•lent de I Will Survive, una cançó molt coneguda de Gloria Gaynor cantant de soul i de música disco dels anys 70. Una cançó amb molt de ritme, ballable, i que té un missatge engrescador i molt oportú per aquesta nova etapa meva i amb la qual m’hi sento del tot identificat. Sembla feta a mida! En el CD la canta Susanna Bey, una veu que no coneixia i que m’ha sorprès agradablement. La lletra és força llarga, però la poso tota perquè és molt maca.

Poso un vídeo de la cançó interpretada per Gloria Gaynor. Fantàstica veu! Impressionant interpretació!



He d’aprendre a viure i tornar a començar.
Viure en silenci, ser invisible, no em farà avançar.
Després miro l’altra gent i veig que em miren
diferent...
I vull canviar; és l’hora, m’he de despertar.

Vull ser feliç, vull viure així,
assaborir cada segon;
vull compartir-lo i ser feliç.
Hi ha tantes coses per aprendre,
tants moments per disfrutar,
la vida sempre va sumant
el que tens i el que has donat.
Creiu-me, ara viuré, cada segon, sí,
mentre pugui ser aquí.
Ja he entès que el meu destí és escollir.
I no em fa por, no. He decidit: vull ser feliç.

Ara viuré,
si em queda una miqueta d’aire
no penso defallir.
Tinc les ganes de guanyar,
tantes ganes de lluitar.

Seré feliç, seré feliç.

Puc triar plantar-me aquí, sóc lliure d’escollir.
Equivocar-me em pot servir per anar
aprenent molt més,
si segueixo el cor segur que no em cal
patir per res.
I a cada pas, sí, hi haurà una altra
oportunitat.
I ara ja em veus, sóc diferent.
Aquella trista i temorosa persona d’ahir
ha renescut amb molta força, tantes
ganes de sentir.
Ara em guardo l’energia per aquell que
cregui en mi.

No gastaré ni un dia més a lamentar-me
o seure a descansar.
I cada pas meu em permetrà avançar
cap al futur amb confiança i llibertat.

Creieu-me, ara viuré assaborint cada
segon,
compartint-lo i sent feliç.
Hi ha tantes coses per aprendre,
tants moments per disfrutar.
El que has donat ara ho rebràs.

Biutiful

Retrat de la Barcelona més sòrdida i fosca, Biutiful és una molt bona pel•lícula. Tracta tots els temes que són propis d’aquest submón que s’amaga en totes les grans ciutats: la pobresa, la marginació i exclusió socials, la prostitució, el treball il•legal, la corrupció, els problemes familiars, les malalties infernals... tot plegat aboca al protagonista a una situació sense sortida, un carreró fosc i sense retorn, un túnel sense final....

Impressionant la interpretació de Bardem! La cara desencaixada i desfigurada, la mirada perduda... tan sols així, ja reflecteix perfectament el que està vivint el personatge. Hi ha moments de la pel•lícula que tan sols amb la banda sonora (un magnífic piano solitari) i el posat del protagonista ja expliquen moltes coses. Un 10 per aquest gran actor que en aquesta pel•lícula es transforma una vegada més per a oferir-nos un personatge enfonsat, però, tanmateix, lluitador.

És una pel•lícula dura, però que val molt la pena. No us la perdeu!

Sea

Ja fa anys, algú em va regalar un CD de Jorge Drexler. El regal, del tot insesperat, va ser d’un gran valor per a mi; sobretot per qui me’l va fer i el perquè. Des d’aleshores, Drexler és un cantant que escolto de tant en tant. Des de fa uns dies el torno a escoltar i, sobretot, aquesta cançó que algú m’ha fet recordar que existia. M’agrada molt i la vull compartir amb vosaltres. Parla de com en el nostre camí sovint arribem en una cruïlla. Aleshores no ens toca més remei què decidir cap a on ha de seguir la nostra ruta. Segurament molts cops escollim a l’atzar sense saber ben bé si seguir per un corriol costerut o per un camí que, aparentment, se’ns presenta més ample i planer. És igual, el que importa és que a partir d’allà, “lo que tenga que ser, que sea”.

Gran cantant, gran cançó i magnífic missatge!

No us perdeu el vídeo i les frases i els missatges que van apareixent mentre sona aquesta magnífica cançó i alguns dels quals us transcric al final.



Ya estoy en la mitad de esta carretera
tantas encrucijadas quedan detrás...
Ya está en el aire girando mi moneda
y que sea lo que sea
Todos los altibajos de la marea
todos los sarampiones que ya pasé...

Lo que tenga que ser, que sea
y lo que no por algo será
No creo en la eternidad de las peleas
ni en las recetas de la felicidad

- En la obsesión de llegar, muchas veces olvidamos lo más importante: es preciso caminar.

- Elegir un sendero implica abandonar otros.

- Es mejor perder algunos combates en la lucha por nuestros sueños, que ser derrotados sin siquiera saber por qué se está luchando

- Sólo una cosa vuelve un sueño imposible: el miedo a fracasar.

- Siempre hay que saber cuándo una etapa llega a su fin. Cerrando ciclos, cerrando puertas, terminando capítulos, no importa el nombre que le demos.

- Lo importante es dejar en el pasado los momentos de la vida que se han acabado.

Humo

Els qui seguiu el bloc ja coneixeu la meva admiració per Pedro Guerra. Té una cançó molt maca que es diu “Humo” que parla del fet que allò que és veritablement important, sovint, s’amaga darrere les aparences. Ell diu que són darrere el fum (“Detrás del humo si lo logras verás todo lo que importa”). I així és. O, si més no, jo també ho penso així. Massa vegades ens deixem endur i enganyar per allò que es veu, per allò que és extern (fets, gestos, paraules...) que poc o res tenen a veure amb allò que se sent realment, amb allò que s’amaga “cor endins”. En canvi, si fóssim capaços de veure “darrere el fum” podríem copsar l’autenticitat de les coses i, qui sap, fins i tot seríem més feliços.

detrás del humo
si lo logras
verás
todo lo que importa
humo
como el laúd que adormece las almas
y es sólo el preludio
como el apuro que impide el encuentro
como el abrazo que oculta la espada
como palabras negando el silencio

Tot ple

Avui tinc un conte per a vosaltres. Es diu "Tot ple" i fa així:

Els llums de la sala s’han obert. El públic, dret, aplaudeix entusiasmat. El cantant saluda la gent i, emocionat, els dóna les gràcies per aquesta ovació llarga i sentida. Sembla que dóna el concert per acabat. Els ulls del cantant es creuen un moment amb els d’algú del públic (a qui a partir d’ara anomenarem K.) que, des de les primeres files, més que mirar-lo, l’admira; però tanmateix no aplaudeix. La sala és plena de gom a gom, totes les butaques són plenes. No hi ha cap ningú més. Ningú! El cantant es mira K. Li veu un rostre de goig, d’esperança... Instintivament, mira la persona que K. té al seu costat. La mira als ulls. I hi veu uns ulls que espurnegen, que brillen. Se’ls mira a tots dos i els fa una aclucada d’ull.

El cantant recula un parell de passes fins al faristol on hi té els papers amb les lletres i els acords. Busca una cançó. Se’ls mira, agafa la guitarra acústica i canta:

Sucede que a veces la vida mata y el amor
te echa silicona en los cerrojos de tu casa,
o te abre un expediente de regulación,
y te expulsa del Edén, hacia tierras extrañas.


Sucede que a veces sales de un bar y la luz
quema la piel de este vampiro que te ama,
te llena la frente de fino polvo marrón-sur,
bostezas y te queman agujetas en las alas.

Pero sucede también
que, sin saber cómo ni cuándo,
algo te eriza la piel
y te rescata del naufragio.

Y siempre es viernes, siesta de verano,
verbena en la aldea, guirnaldas en mayo,
tormentas que apagan el televisor.
Teléfonos que arden, me nombra tu voz,
hoy ceno contigo, hoy revolución,
reyes que pierden sus coronas,
verte entre la multitud,
abrazos que incendian la aurora
en las playas del sur.


Sucede que a veces la vida mata y te encuentras
solo y en este corazón no reciclable
se hunden petroleros desahuciados y sospechas
que provocan miopía en lanzadores de puñales.


Sucede que a veces la vida mata y el invierno
saca su revólver, te encañona en las costillas,
te aterran los álbumes de fotos y el espejo,
huele a pino el coche y el mar a gasolina.


Pero sucede también
que, sin saber cómo ni cuándo,
algo te eriza la piel
y te rescata del naufragio.


Y siempre es viernes, siesta de verano,
verbena en la aldea, guirnaldas en mayo,
tormentas que apagan el televisor.
Teléfonos que arden, me nombra tu voz,
hoy ceno contigo, hoy revolución,
reyes que pierden sus coronas,
verte entre la multitud,
abrazos que incendian la aurora
en las playas del sur.


Sucede que a veces la vida mata...
Y siempre es viernes, siesta de verano...
Hoy ceno contigo, hoy revolución...



La gent, que ha emmudit de cop així que ha sentit el començament de la cançó, torna a aplaudir. Des de l’escenari el cantant veu com somriuen. Agafa el full, en fa un avió de paper i els el llença. El fràgil avió va a parar directe a les seves mans.

K. i la persona que l'acompanya surten de la sala. Caminen a poc a poc, sense presses, com si volguessin aturar el temps. Surten a fora i es miren la lluna, després els ulls. No hi ha fum aquest cop. Fumar, com l’amor, pot matar!


[Us transcric la introducció que fa Ismael Serrano a la cançó en quest vídeo que us adjunto

"El pobre Sísifo fue condenado a llevar una piedra a lo alto de una montaña, para justo, cuando estaba llegando a la cima, ver cómo se le resbalaba de las manos y rodaba ladera abajo, de forma que tenía que empezar de nuevo, así, eternamente. Esa era su condena.
Y a veces, el amor, se nos antoja una tarea casi tan ardua como la que le fue encomendada al viejo Sísifo. Nos parece que ciertos fracasos son ineludibles y nos parece que estamos condenados a repetir, una y otra vez el mismo error, a tropezar con la misma piedra y pensamos muy a menudo que esa piedra inevitable. Pero no es así, no existe el destino, nada está escrito. Es más, la excusa más cobarde suele ser culpar al destino, porque es una forma de eludir la responsabilidad que nos toca a la hora de transformar la realidad.
A veces, la vida nos exige dejar la piedra en lo alto y poder disfrutar de las hermosas vistas que nos ofrece la posibilidad de haber llegado hasta ahí.
A veces, un destello de felicidad se cruza con tu camino, hace que cambien tus planes, te hace entender que no estás solo. Te reconcilias con el mundo. Y suceda a menudo.
Sucede que a veces algo te eriza la piel y te rescata del naufragio."]

Bebe

La Bebe és una cantant i actriu extremenya. Defensora dels drets de la dona, té cançons que són autèntics himnes a la igualtat entre els dos gèneres.

Tot i que les seves cançons entren fàcilment per les seves lletres directes, sense embuts ni metàfores, segurament, quan se sent per primera vegada pot semblar que la musica que interpreta és “avorrida”, monòtona, trista. Però en directe sorprèn per la seva energia dalt de l’escenari. Acompanyada d’un parell de guitarres elèctriques potents, un baix contundent, una bateria que porta el ritme de la majoria de les seves cançons cap al rock més pur, unes percusions excel·lents i una taula de mescles i un parell de plats per als sons “enllaunats”, Bebe s’acompanya a l’escenari d’una banda magnífica amb uns arranjaments instrumentals molt cuidats.

Per a les cançons més melòdiques, una guitarra acústica o un parell de guitarres espanyoles li donen un contrapunt fantàstic.

Us deixo un vídeo d’una de les seves millors cançons.

Como quien tira de una cuerda que se romperá,

tirar, tirar, tirar, tirar, tirar...

Como sin darse cuenta rozar un poco más,

los ojos han cerrado para no afrontar
que el aire es de cristal,

que puede estallar.

Ahora no estás aquí,

ahora no estoy aquí,

pero el silenció es la más elocuente forma de mentir.

                                          (Tu silencio - Bebe)



Una butaca buida

Avui tinc un conte per a vosaltres. Es diu “Una butaca buida” i fa així:

Els llums de la sala s’han obert. El públic, dret, aplaudeix entusiasmat. El cantant saluda la gent i, emocionat, els dóna les gràcies per aquesta ovació llarga i sentida. Sembla que dóna el concert per acabat. Els ulls del cantant es creuen un moment amb els d’algú del públic (a qui a partir d’ara anomenarem K.) que, des de les primeres files, més que mirar-lo, l’admira; però tanmateix no aplaudeix. La sala és plena de gom a gom, però el cantant s’adona que al costat de K, hi ha l’única butaca buida de tota la platea. El posat del cos i la mirada denoten que el seu pensament ha quedat atrapat per alguna de les cançons que han sonat durant el concert. Si ara a K li demanessin en quins versos pensa, ni ell sabria dir-ho. Però versos i més versos ressonen en el seu cap emboirat.

El cantant recula un parell de passes fins al faristol on hi té els papers amb les lletres i els acords. D’entre tots el fulls, n’agafa un i s’acosta al micro. El cantant mira no se sap ben bé si la butaca buida o en K i llegeix:

CARTA DEL BANCO
Estimado Cliente
Por la presente sepa que esta institución ha bloqueado su cuenta de caricias y de besos, a partir del recibo de esta carta, cheques de afecto al portador, que usted endose, no serán atendidos en ninguna ventanilla de cuerpos y de almas.
Quedara sin efecto cualquier letra que se presente al cobro de unos labios, también aprovechamos esta nota para comunicarle, téngalo presente, que su hipoteca de amor esta vencida y se le cobraran los intereses de soledad que consta en el contrato.
Las inversiones que hicimos en la bolsa han fracasado, todas por completo, cuando hicimos del hombre nuestro aval, y hasta los versos, la poesía y los libros se han hundido al escribirlas con letras protestadas. Lamentamos sin dudas estas medidas pero, a partir de ahora la sonrisa de un niño y la esperanza dejaran de cotizar en el mercado y dejaremos con carácter de inmediato de pagar intereses por los sueños.
La situación ya se hacía insostenible, estará usted de acuerdo en que inversiones como una noche de luna o una puesta de sol, eran muy caras y no daban beneficios y nos les digo nada si se hablaba de traer al Principito a que nos diera una conferencia sobre “zorros y rosas”, por no hablarle a usted de lo que ha sido el empeño de algunos de inversiones en la paz, en los hombres y el futuro , total que tiene usted números rojos en su cuenta y en su pobre corazón desesperado
Sin embargo no todo está perdido, ponemos en su conocimiento que nuestros asesores aconsejan entrar en el mercado de los odios, de guerras y egoísmo, donde el crédito es prácticamente infinito y sin medida.
En fin, que muy atentamente y siempre a su servicio.”

La gent, que ha emmudit de cop així que ha sentit el començament de la carta, torna a aplaudir. Des de l’escenari el cantant veu que un parell de llàgrimes s’escolen cara avall de K. Agafa el full, en fa un avió de paper i li llença. El fràgil avió va a parar directe a les seves mans.

K surt de la sala, camina a poc a poc, amb les mans a les butxaques com una vegada que va ser un primer dia d’una història que va viure no fa gaire. Surt a fora i es mira la lluna. Encén un cigarret. El fum que surt del cigarret encès dibuixa unes “S” allargassades que, a poc a poc, es perden en l’aire fred de la tardor.

[El text "Carta del banco" es d'Ismael Serrano]

Cassandra

Cassandra era filla dels reis de Troia i havia rebut el poder de predir el futur de mans del propi Apol•lo perquè aquest déu es va enamorar d’ella i li va prometre casar-se amb ell si li concedia aquest do. Quan li fou atorgat aquest do, Cassandra va refusar casar-se amb Apol•lo i el déu, enfadadíssim, la va castigar a no ser escoltada ni creguda per ningú. Per tant, encara que coneixia el futur, ningú no li feia cas. Per això, tot i que Cassandra va predir la destrucció de Troia, no va poder evitar-la.

En el penúltim disc del gran Ismael Serrano, el cantautor hi té una cançó que es diu mateix “Casandra”. En el llibret de les lletres, Ismael Serrano la dedica “a la gente que sale a la calle condenando la guerra, a los que sueñan con un mundo mejor” . La cançó és preciosa i val la pena que l’escolteu.

És un cant optimista: ningú s’ha cregut a Cassandra tot i haver predit guerres i fam, però també ha vist la llum de l’albada, l’esperança. Finalment, al cap dels anys algú la troba i se l’escolta. Aquest xicot buscava esperança i futur. La creu i no pensa que estigui boja! Aleshores tot canvia i el demà ja és més dolç!

Una gran metàfora en una fantàstica cançó!



Casandra vio en sueños el futuro. (…) Supo del hambre y de las guerras de siempre (…) Mas también vio la luz del alba asomar por la cancela que nadie jamás abrió. Supo que aún quedaban esperanzas . (…). Abandonada tras los años la encontró un muchacho que andaba buscando esperanza y respuestas. (…). Creo en ti Casandra. No estás loca.

Malabars

Ja fa força anys vaig rebre aquest text. I a mi, que sóc força "desastrillu" per això de les "relacions personals", em va agradar molt. Avui, de fet "ara mateix", endreçant arxius del disc dur de l'ordinador l'he trobat i el vull compartir amb vosatres.
El text es comenta sol! Espero que us agradi,

Un filòsof xinès deia que les relacions personals són com els jocs malabars del rodador de plats.

Aquest malabarista utilitza una llarga vareta metàl•lica de la mida d’una persona. A sobre hi col•loca un plat i el fa girar sobre si mateix mantenint-lo en equilibri sobre un extrem de la vareta. La vareta queda recolzada al terra sobre l’altre extrem i el mateix girar del plat la manté en posició vertical. La proesa malabar consisteix en mantenir el mateix nombre de varetes amb plats girant sobre seu.

La metàfora del filòsof xinès és molt útil per entendre el “treball” en les relacions personals. Cada persona ha d’atendre els seus plats i mantenir-los rodant sobre les varetes. Les relacions necessiten ser “impulsades” cada cert temps, perquè sinó s’alenteixen, s’estanquen i finalment cauen.

En el camp de les relacions personals també tenim les nostres varetes amb plats que giren. A mesura que anem creixent i desenvolupant la nostra vida personal i social, augmenta el nombre de varetes. I hem d’anar de les unes a les altres donant impuls als diferents plats perquè segueixin girant.

Arriba un moment en què les curses i les ganes no són suficients per mantenir tots els plats girant alhora. Això no ens ha de preocupar, és normal, li passa a tothom. Hi ha relacions que amb el temps deixen de “girar” i no és un problema greu.

Situem-nos al mig de la pista. Sempre tindrem properes aquelles varetes que tinguin a sobre els nostres plats preferits. D’aquesta manera no haurem de recórrer molta distància per impulsar-les una altra vegada.

Algunes vegades mirem més lluny i veiem un plat que està a punt de caure. Amb un moviment ràpid ens apropem i l’impulsem una altra vegada. Li donem força perquè continuï girant un temps.

En altres ocasions, ens despistem i un plat cau a terra. No s’ha trencat. Amb compte, el recol•loquem una altra vegada i l’impulsem per fer-lo girar. Al començament, molt a poc a poc, després més de pressa. Altres vegades, el plat s’ha trencat i ja no podrem utilitzar-lo més.

Haurem de buscar un altre plat per fer-lo girar. No sabem si el nou plat girarà bé o malament, de pressa o a poc a poc. Després de provar-lo i decidir que ens interessa, el deixem girant i tornem al centre.

Així són les nostres relacions personals: necessiten impuls i treball constant. No per tenir acord i convenciment amb una amistat, un amor o un afecte aquest es manté per si mateix. S’ha de fer-lo girar. El nombre de varetes i plats depèn de nosaltres mateixos.

Els plats que són més a prop, als quals els donem impuls, gairebé sense esforç, són la nostra parella, els nostres familiars propers, els nostres fills i filles, els nostres millors amics i amigues, etc. Altres de més llunyans són els nostres companys de treball o la nostra veïna del costat. Els altres veïns o els parents llunyans queden més separats.

A vegades, atenem massa altres plats més propers, ens entretenim massa en el seu gir. Quan volem adonar-nos-en, la resta de la vaixella és a terra i alguns estan trencats, altres no. L’esforç que ens pot suposar posar altra vegada tants plats a girar ens espanta i ens fa tirar enrera. No obstant això, es pot fer. A poc a poc, tots els plats poden ser al seu lloc.

Els plats segueixen girant (més o menys a poc a poc), malgrat no atendre’ls, i ho fan tots alhora. Les nostres relacions tampoc no necessiten la nostra presència permanent per seguir vives. I totes existeixen en el mateix moment, encara que no podem atendre-les simultàniament.

Els dimarts amb Morrie

Sempre he pensat que el fet que m’agradi llegir és un privilegi. Llegint gaudeixo i, també, aprenc.

Aquest pensament és el primer que m’ha vingut al cap quan he acabat aquest llibre del qual avui us parlo. Ja l’havia llegit feia anys i ara hi he tornat.

Els dimarts amb Morrie és una història real que explica les visites que Albom va fer a un seu antic professor de la universitat. Les visites les feia cada dimarts i van durar uns mesos, el temps que Morrie va estar malalt d'ELA (esclerosi lateral amiotròfica). La malaltia es defineix així en el llibre: “És com una espelma encesa: et consumeix els nervis i et deixa el cos fet una pila de cera”. Morrie sap que morirà víctima d’aquesta malaltia (“M’ofegaré. Sí. Els meus pulmons, degut a l’asma, no podran suportar la malaltia. Va cos amunt, l’ELA. Ja té les meves cames. Ben aviat s’apoderarà dels braços. I quan colpegi els pulmons m’ofegaré”). Com s’hi fos realment una espelma, el professor es va fonent i rep les visites d’Albom . Parlen de diversos temes: de la mort, de la família, de les emocions, dels diners, del funcionament de l’amor...

Les lliçons de Morrie són extraordinàries. Un autèntic curs accelerat del que significa viure i d’allò que és realment important en aquesta vida. La serenor en com afronta la mort, la tendresa, la senzillesa, la capacitat de destriar el que és important del que és banal en aquest món... Una veritable lliçó de VIDA!

És paradoxal, però ben real: només qui té la mort a prop ens pot parlar així de la vida. Però també és cert que aquest exercici no el pot fer qualsevol. Només és assequible a qui té uns valors humans que ja ha anat cultivant durant tota la seva vida. Fabulós Morrie!

Si us agrada llegir, llegiu aquest llibre. Si no us agrada, llegiu-lo també!

“Pren qualsevol emoció: l’amor per una dona, o el dolor per una pèrdua, o allò per què estic passant jo, la por i el dolor d’una malaltia mortal. Si refrenes les emocions –si no et deixes portar per elles fins al final–, mai podràs desprendre-te’n, estaràs massa enfeinat amb tenir por (...) Però si et llences a aquestes emocions, si t’hi capbusses, fins al final, fins a immergir el cap, ho experimentes plenament i completament. Sabràs què és el dolor. Sabràs què és l’amor. Sabràs què és la pena.”

“No pots substituir coses materials per amor o per gentilesa o per tendresa o per sentit de la camaraderia. L’amor no substitueix la tendresa i el poder no és un substitut de la tendresa”

“No et rendeixis massa d’hora, però tampoc t’hi aferris gaire temps.”

Un any

Avui fa un any.
Un any que comparteixo per aquí els retalls que faig dels meus pensaments. Endut per les ganes de compartir, amb tots els qui em poguessin llegir, el que més m’agrada d’allò que llegeixo, escolto o veig he creat durant aquest any 47 entrades. El ritme de publicació de les entrades ha estat irregular, però força constant. He intentat reflectir-hi, bàsicament, el meu gust per a la literatura i per a la música; i d’una manera menys intensa per a la muntanya i el cinema. La veritat és que hi disfruto molt fent-lo i n’estic content. Sense explicar gaire res de mi, sé que les entrades diuen bastant de com sóc i, indirectament, del que vaig vivint. Queda enrere un any en què m’han passat moltes coses i en què el bloc, d’una manera o altra, n’és testimoni. Amb il•lusió i ganes enceto aquest segon any de vida del bloc. Un agraïment a tots els qui em llegiu i que, de tant en tant, us animeu a dir-hi la vostra. Si en algun cas, amb alguna entrada, he aconseguit que conegueu algun músic, que hagueu llegit algun dels llibres i que, a més, us hagin agradat tant com a mi, em dono per més que satisfet.

La ladrona de libros

Markus Zusak és un escriptor australià conegut sobretot pels seus llibres de literatura infantil. Però fa poc temps va editar una novel•la destinada al públic adult. El llibre en castellà es diu La ladrona de libros (l’editorial La campana també l’ha publicat en català).

El llibre parla d’una nena molt aficionada a la lectura que es dedica a robar a libres per a poder-los llegir. La història està situada a l’alemanya nazi i la nena, Liesel, gairebé només té una manera de poder llegir: robar els llibres.

La història, realment, està explicada com si fos un conte. I el narrador és original i sorprenent: la mort. Un “`personatge” molt ocupat en aquells temps de guerra i persecució!

És un llibre escrit amb molta sensibilitat, molt tendre i dur alhora. El valor de l’amistat i de l’amor hi és molt present i tractat des de diversos punts de vista. Referències constants a Hitler i al patiment dels jueus completen aquest llibre que us recomano moltsíssim.

Si coneixeu algú que el té, "robeu-li" aquest llibre i llegiu-lo. I si no... compreu-lo!

“Menos mal que con los rifles no se matan las palabras" (De la cançó Abrazando la tristeza de Fito & Fitipaldis)

Buried

Inquietant, angoixant, claustrofòbica... així és la pel•lícula Buried. És un trhiller impactant que posa l’espectador en tensió des dels primers segons (fantàstics, per cert!)i fins a l’últim.

La pel•lícula explica la història d’un home que es desperta enterrat viu en un taüt. Amb ell només hi té un encenedor, un mòbil, un ganivet i no gaire res més. Amb aquests pocs elements i la feina excel•lent de l’actor Ryan Reynolds, el director, Rodrigo Cortés, aconsegueix realitzar una gran pel•lícula, amb una fotografia molt bona.

Si us agrada aquest gènere cinematogràfic, aneu al cinema a veure-la no us decebrà.

Qué gran maldad puede encubrir la prolongación de una vida.(Makus Zusak. La ladrona de libros)

Garganta con arena

Cacho Castaña és un reconegut compositor i intèrpret de tangos argentí . Ha composat i gravat moltíssimes cançons. Per a mi, en destaca una que és “Garganta con arena”. És un tango preciós, del qual se n’ha fet moltes versions.

Avui en voldria destacar un parell: la que en fa Manu Guix i la que recentment ha publicat “El Cigala”, cantant de flamenc, que fa poc ha editat un CD de tangos que és una autèntica delícia i que mereix ser escoltat. Us el recomano. També la Beth en té una molt bona versió d'aquest tango.

És un tango dedicat a Roberto Goyeneche, un altre cantant de tangos. La lletra diu coses tan maques com:
Tu voz,
de duendes y fantasmas,
respira con el asma
de un viejo bandoneón.
(…)
Ya ves,
a mí y a Buenos Aires
nos falta siempre el aire
cuando no está tu voz.


El tango és un gènere musical que quan està ben cantat emociona quasi sempre. Sembla que els bons cantants de tangos interpretin més amb el cor que amb les cordes vocals. La cançó sembla que surti de molt endins i arriba a qui l’escolta al meu profund del seu cor. El tango és una cançó de sentiment, de cor. Escolteu aquestes dues versions; us agradaran.

"El dulce sabor de una mujer exquisita"

Per Internet solen circular uns correus que la gent es reenvia i que corren i corren per la xarxa. Segurament a vegades no se’n fa gaire cas d’aquests correus (almenys a mi em passa) i, també segurament, n’hi ha que no valen gaire la pena. Però fa uns mesos vaig tenir la sort de rebre aquest que copio en aquesta entrada. És un text molt maco que vull compartir amb vosaltres. El text el vaig rebre com si fos escrit pel gran escriptor colombià Gabriel García Márquez; però sembla ser que, realment, el text és d’un autor anònim. Sigui com sigui, el text val la pena:

EL DULCE SABOR DE UNA MUJER EXQUISITA
Si aún no ha pasado el bisturí por tu piel,
si no tienes implantes de silicona en alguna parte de tu cuerpo,
si los rollitos no te generan trauma,
si nunca has sufrido de anorexia o bulimia,
si tu estatura no afecta tu desarrollo personal,
si cuando vas a la playa prefieres divertirte en el mar y no estar sobre una toalla durante horas o tapada ocultando tu cuerpo,
si crees que la fidelidad sí es posible y la practicas,
si sabes cómo se prepara un arroz,
si puedes preparar un almuerzo completo con postre,
si no te levantas a las 4:00 a.m. para llegar de primera al gimnasio,
si puedes salir con ropa de gimnasia tranquila a la calle un domingo, sin
una gota de maquillaje en el rostro...
ESTÁS EN VÍA DE EXTINCIÓN... ¡Eres una mujer exquisita!
Una mujer exquisita no es aquélla que más hombres tiene a sus pies; sino aquélla que tiene uno sólo que la hace realmente feliz.
Una mujer hermosa no es la más joven, ni la más flaca, ni la que tiene el cutis más terso o el cabello más llamativo; es aquélla que con tan sólo una franca y abierta sonrisa, con una simple caricia y un buen consejo puede alegrarte la vida.
Una mujer valiosa no es aquélla que tiene más títulos, ni más cargos académicos.

Una mujer exquisita no es la más ardiente (aunque si me preguntan a mí,
todas las mujeres son muy ardientes... y los que estamos fuera de foco
somos los hombres); sino la que vibra al hacer el amor solamente con el
hombre que ama.

Una mujer interesante no es aquélla que se siente halagada al ser admirada por su belleza y elegancia; es aquella mujer firme de carácter que puede decir NO.

Y un HOMBRE... UN HOMBRE EXQUISITO es aquél que valora a una mujer así.
Que se siente orgulloso de tenerla como compañera...
Que sabe tocarla como un músico virtuosísimo toca su amado instrumento...
Que lucha a su lado compartiendo todos sus roles, desde lavar platos y tender la ropa, hasta devolverle los masajes y cuidados que ella le prodigó antes...

¡Qué tontos hemos sido -y somos- cuando valoramos el "regalo" solamente por la vistosidad de su empaque...!

Quizás sea el mar

No us costarà imaginar-vos aquesta escena perquè és molt coneguda i, sobretot, tòpica: una posta de sol i una parella d’enamorats mirant el mar asseguts a la platja o en unes roques.

Tanmateix, la poesia, la literatura, a part de farcir-nos d’imatges tòpiques també pot servir pel contrari: desfer aquests tòpics, jugar-hi i donar-hi la volta. Això és el que fa Dani Flaco en aquesta cançó.

“Quizás sea el mar” és una de les millors cançons d’aquest autor i cantant d’Hospitalet. Una balada fantàstica amb una lletra extraordinària. Dani Flaco trenca el tòpic, en fa mil bocins i el capgira de dalt a baix. La proposta és meravellosa: no són els dos amants els qui es queden embadalits mirant el mar sinó que és el mar el qui s’asseu a contemplar l’escena plena de tendresa que protagonitzen els dos amants. La lletra està plena de metàfores d’una gran bellesa: una estrella que aprèn a ser fugaç i que se’n va a veure la parella d’enamorats per aprendre el verb “acariciar”, una perla que fuig de la seva ostra per convertir-se en arracada, la lluna reflectida en els cabells de la noia i que es mor de gelos...

Fantàstica cançó!



"Del dolç batec de la tendresa
que espera...
la tendresa
que exalta...
la tendresa
que ens cura quan fa por la solitud." (Lluís Llach)

Camí de l'óssa

El Camí de l’óssa és una travessa circular que comença i acaba al poble andorrà d’Encamp. La distància total que s’ha de recórrer és de 36,1Km i el desnivell, de 1789m. Tot i que es recomana fer la llarga caminada en 2 etapes, amb una certa preparació física també es pot fer en una sola jornada.
El recorregut passa per paratges d’una bellesa extraordinària com la vall del Madriu, declarada Patrimoni de la Humanitat, i per zones d’alta muntanya amb unes vistes espectaculars del Pirineu central. La ruta arriba molt a prop del pic de Pessons i l’Alt del Griu, que, si es vol, es poden incloure dins del recorregut de la travessa.
Al llarg del recorregut hi ha quatre refugis no guardats que es poden utilitzar en cas de preferir fer la travessa en dues jornades. En aquest cas, el més utilitzat és el refugi de l’Illa, punt on hi ha el primer dels check point on s’ha de marcar la targeta de la ruta. Fins a aquest punt haurem fet, aproximadament, 1.200 metres de desnivell. Després del refugi comença la zona més exigent de la travessa: les Crestes de Gargantillar i la pujada fins a la carena de la collada dels Pessons. El desnivell és d’uns 400 metres, que s’han de superar en un tram relativament curt; això vol dir que la pujada és sostinguda i forta i és on es comença a notar el cansament acumulat a les cames. Com sempre que es fa muntanya, la recompensa són les vistes i el paisatge que es pot contemplar i admirar. Aquesta, “tan sols” aquesta, és la grandesa de “perdre’s” per la muntanya: la bellesa del paisatge. No hi ha dubte que qui no valora aquestes vistes, troba inútil l’esforç que cal fer per a arribar a aquestes cotes més altes.
A dalt de la collada dels Pessons s’hi troba el segon punt de control per a marcar la targeta de la ruta. A partir d’aquí comença el llarg descens. Per a mi, aquí és molt important no pensar que com ja es baixa la feina ja està feta. Si es percep l’inici de la baixada com l‘inici del final de la travessa (i perdoneu el joc de paraules), psicològicament es pot pagar car. Encara que siguin de cara avall, queden hores, llargues, de caminada. És evident que altra vegada la bellesa del paisatge és el millor aliat per tirar endavant i caminar i caminar. Permeteu-me una mica de broma: hi ha un altre al•licient, que a partir d’aquí, et fa avançar i és que ja estem més lluny de la meitat del recorregut i, per tant, ja no queda altre remei que mirar endavant. Mirar enrere només serveix per inflar el pit d’orgull de veure el que ja s’ha fet. Descalçar-se les botes, llençar el pals i la motxilla al riu no serveix de res: com sigui s’han de fer les hores que encara queden. Saber que és impossible abandonar és un repte per a les cames i els peus; però també per al cap.
Sigui com sigui, aproximadament després d’onze hores de caminar i de fer la tavessa en una sola jornada, s’arriba altra vegada a Encamp. L’estona és aproximada i depèn, evidentment, de la preparació física de cadascú. En tot cas, la satisfacció no passa per la quantitat d’hores de més o de menys invertides sinó pel regust dolç que et queda d’haver estat capaç de superar un repte important.
La travessa està perfectament ressenyada a la pàgina web del camí (www.camidelossa.com) i molt ben senyalitzada en tot el recorregut o bé per les marques vermelles i blanques pròpies del GR 11 i el GR 7 o bé per les marques circulars de color vermell pròpies del camí de l’óssa.
Des d’aquí un agraïment sentit als companys de ruta: l’Esteve i en Jordi. És obvi que a la muntanya l’esforç físic és individual, però l’ajuda moral i psicològica esdevé bàsica en una caminada d’aquestes característiques.
I una última cosa, i em permeto la llicència de parlar també en nom de l’Esteve i en Jordi perquè sé segur que hi estan d’acord, el nostre reconeixement més sincer a en Lluís, qui va idear i realitzar la travessa i que molt amablement el dia abans de la caminada ens va detallar tots els aspectes sobre el camí que havíem de tenir en compte per tal de poder tenir un “bon camí”. Gràcies Lluís!

"El camino hacia la cima es, como el viaje hacia uno mismo, una ruta en solitario." (Alessandro Gogna)

La revolta permanent

La revolta permanentés el títol d’una pel•lícula que el 2005 es va fer sobre Lluís Llach i, més concretament, sobre els fets que van ocórrer a Vitòria el març de 1976 i que va motivar que Llach composés una de les seves obres més ambicioses: Campanades a morts.
El març de 1976, quatre mesos després de la mort de Franco, una de les empreses més importants de Vitòria va declarar una vaga indefinida. La vaga es va estendre a altres empreses de la ciutat fins que la protesta de la classe obrera va ser generalitzada. La protesta tan sols reclamava una millora en les condicions laborals. El que va començar essent una reivindicació dels obrers es va acabar convertint en un assumpte, sobretot, polític. Els fets van acabar amb un final tràgic i lamentable: la mort de cinc joves i centenars de ferits a mans de la policia espanyola amb el beneplàcit del govern d’aleshores, presidit per Arias Navarro (aquell personatge fosc que, amb els ulls plorosos, va anunciar davant les pantalles de l’única televisió del moment la mort del dictador). Al govern d’aleshores hi havia ministres com Martín Villa (que també va ser ministre del primer govern democràtic presidit per Adolfo Suarez) i Fraga Iribarne (durant 15 anys, president de la comunitat autònoma de Galícia). Dos personatges sinistres que van ser dos dels caps més visibles de la transició cap a la democràcia a Espanya. Certament, amb tipus com aquests la transició a Espanya va ser més lenta del que hauria estat desitjable.
El 3 de març de 1976 es va convocar una assemblea de treballadors a l’església de San Francisco a Vitòria. La policia va rodejar l’església amb la intenció d’evacuar-la i evitar així la reunió i les reivindicacions dels obrers. Per a desallotjar-la, a dins hi havia unes deu mil persones, van tirar pots de fum i gasos lacrimògens. Quan la gent anava sortint, els colpejaven amb les porres, els trepitjaven... La gent que sortia es va poder anar defensant a cops de pedra. La policia es va refugiar a les furgonetes i van disparar. El resultat: cinc morts (de 17 anys el més jove i de 32 el més gran).
Aquella mateixa nit, Llach va començar a compondre Campanades a morts. En aquell moment, li va arribar la notícia que eren tres els morts pels fets de l’església de San Francisco; per això, a la cançó hi diu “els tres fills que han perdut les tres campanes negres”. És un cant ple de ràbia; però, com diu Llach a La revolta permanent, no havia de ser d’impotència. Ans al contrari, volia ser un crit d’ànim a no deixar-se vèncer pel dolor i el desànim. No podia ser que el pas cap a la democràcia quedés en un no-res per culpa de governants encara feixistes. Mireu si n’eren de sinistres i miserables aquests dos ministres, que l’endemà dels fets van anar a Vitòria a visitar els ferits. I és molt greu, que mai, mai, han reconegut els fets. A la pel•lícula, Martín Villa afirma que el problema va ser que hi havia poca policia (quina barra!). I Fraga, en unes declaracions a la televisió, va dir que “l’actuació no havia estat excessiva” (desgraciat!).
El 2006 es va commemorar el 30è aniversari d’aquest fets amb una interpretació de Llach de Campanades a morts acompanyat per l’Orquestra Simfònica de Bilbao i l’Orfeó Donostiarra al pavelló de Vitòria. Amb el vídeo d’aquesta interpretació, i del qual en teniu un fragment al final d’aquets escrit, acaba la pel•lícula La revolta permanent. Doncs bé, aquest mateix dia en una manifestació de protesta per aquests fets va acabar amb noves detencions i ferits ara ja a mans de la policia autònoma basca. Andoni Txasco, portaveu de l’Associació de Víctimes del 3 de març, que 30 anys enrere havia quedat gairebé cec, ara va ser detingut i els cops de la policia li van trencar el nas. 30 anys després!
Abans de començar el recital, Llach va dir als milers d’assistents que omplien el pavelló de Vitòria: “Les perseguirán nuestras memorias para siempre.”
La pel•lícula acaba amb aquestes paraules de Llach que es poden aplicar a tantes i tantes situacions de la vida, a totes!: “Només podem construir el futur des de l’aprenentatge de les lliçons, dels errors”.
Veure com Llach canta, crida, allò d'“Assassins!” fa posar la pell de gallina, de veritat! La mirada de Llach plena de ràbia, la seva veu profunda.... Pèls de punta!
No us perdeu el vídeo, dura quasi 10 minuts, però val la pena.

Contigo en la distancia - Pedro Guerra

Fa uns mesos us parlava d’un treball excel•lent de Pedro Guerra. Era un primer volum de versions de cançons que ell estima i que, d’una manera o altra l’han marcat. Al cap d’un temps va editar el segon volum, que es titula: “Contigo en la distancia (Versiones vol. II)”. Potser perquè no m’ha sorprès tant com el primer, aquest segon CD crec que no té tantes cançons extraordinàries com el primer. Això no vol dir que no sigui un treball molt recomanable. A part de la seva veu fantàstica, per a mi el millor del CD és la senzillesa instrumental amb la qual acompanya les seves cançons: només els acords de la seva guitarra; cap més instrument. Quinze cançons cantades, gairebé, a pèl!

L'evangeli segons Jesucrist

He llegit l’altre llibre “irreverent” de Saramago: L’evangeli segons Jesucrist.
L’autor torna a demostrar el seu subtil i particular sentit de l’humor, que a mi m’agrada. No és, ni molt menys, cap “obra mestra”; però llegint-lo passes una bona estona. L’he trobat més divertit que provocador. El cert és que no deixa de sorprendre’m que l’església i els partits de dreta de Portugal alcessin el crit al cel per un llibre com aquest. És una visió irònica de la vida de Jesús, però poca cosa més.

Jesús és fill d’una dona humil, Maria, que no entén la “missió” a la qual el seu fill és cridat i que se sorprèn quan sap que Jesús és, també, fill de Déu. Legítima aquesta estranyesa?.
“Debes saber, María, que el Señor puso su simiente mezclada con la simiente de José en la madrugada que concebiste por primera vez, y que, por consiguiente y en consecuencia, de ella, la del Señor, no la de tu marido, aunque legítimo, fue engendrado tu hijo Jesús. Se asombró mucho María con la noticia, cuya sustancia, felizmente, no se perdió en la confusa alocución del ángel, y preguntó, Entonces Jesús es hijo mío y del Señor, Mujer, qué falta de educación, a ver si tienes más cuidado con las jerarquías, con las precedencias, del Señor y mío tendrías que haber dicho.”

És fill d’un humil fuster que, detingut per error pels soldats romans, mor a la creu com ho farà el “seu” fill a la seva mateixa edat. Escandalós?
“Éste es el que decía que era inocente, el sargento dudó un momento exactamente el instante en que José podría haber gritado, Soy inocente, pero no, se calló, desistió, entonces el sargento miró, pensaría quizá que la precisión simétrica sufriría si no se usaba la última cruz, que cuarenta es número redondo y perfecto”

Jesús té relacions amb la seva gran amiga Magdalena. Immoral?
“En un ávido y ansioso beso que desencadenó en el cuerpo de Jesús un segundo e interminable estremecimiento”

En definitiva, un llibre per a passar una bona estona i que en cap cas hauria d’escandalitzar ningú si sabem llegir la novel•la com el que és: un entreteniment.

Supongo

Rafa Pons és un cantautor que trobo fantàstic. Té dos treballs publicats plens de bones cançons. Com molts altres cantants, li canta a l’amor. O millor dit, al desamor. Tinc un amic que diu que al món no hi ha desamor perquè entre ell i en Dani Flaco (un altre excel•lent compositor i cantant) se “l’acaben tot”.
La música, les lletres i la veu de Rafa Pons, que té una d’aquelles veus “trencades” que tant m’agraden, fan que sigui un cantant imprescindible i que valgui molt la pena d’escoltar. Pot agradar o no, però segur que no us deixarà indiferents.
Avui, us vull recomanar una cançó que m’agrada molt. Es diu Supongo. En el CD l’acompanya la veu de Aurora Beltrán (ex-cantant del grup ja dissolt “Tahures zurdos). Una cançó excel•lent amb una melodia que “atrapa” i amb una lletra que diu coses com:

¿Y cuál es la verdad? Pues que de tanto buscarme me he perdido.

Supongo que a veces estoy triste cuando lloro, pero hay cosas que se tiene que hacer solo.

Y es que sé que ya no quiero echar cemento a mis errores sino al miedo.

Dame la mano y quizás seré capaz de volar contigo rumbo a un cielo de soñadores.

Us poso dos vídeos.
El primer és la cançó tal com és en el CD.
El segon és una versió fantàstica que va fer amb en Dani Flaco al concert d’aquest any al Banasants.





Un altre dia, més sobre Rafa Pons!

Sobre la por

Un fragment del llibre L'informe de Brodeck sobre la por:

"Sé fins a quin punt la por pot transformar un home. Abans no ho sabia, però ho vaig aprendre. Al camp de concentració. Hi vaig veure homes xisclar, picar el cap contra les parets de pedra, llançar-se sobre els filats tallants com fulls d’afaitar. He vist gent fer-s’ho als pantalons, buidar-se del tot, vomitar, treure de dins tot el líquid que tenien, humors, gasos. N’he vist alguns que resaven i d’altres que renegaven del nom de Déu, cobrir-lo de renecs i injúries. Fins i tot vaig veure un home que es moria. Moria de por, quan un matí acabava de ser designat en el joc dels guàrdies com el proper que seria penjat. I quan el guàrdia es va aturar davant seu i li va dir rient: “Du!”, l’home es va quedar immòbil. El seu rostre no va trair cap emoció, cap trasbals, cap pensament. I quan el guàrdia començava a esborrar el somriure i a alçar el bastó, l’home va caure, de cop, mort, abans que l’altre l’arribés a tocar." (pàg. 215)

Perquè tots hem après a tenir certes pors. Només falta que algú s’aprofiti de la nostra debilitat poruga i l’exploti. (Article publicat a El Periódico, el 16 de maig del 2007 per Josep Maria Terricabras"

L'Olla de Núria

Una de les excursions més boniques que es poden fer pel Pirineu gironí és l’Olla de Núria. Consisteix a fer els cims que envolten la Vall de Núria. N’hi ha diferents versions. La més llarga i autèntica comença al Puigmal i acaba al Torreneules. Una volta espectacular per la seva bellesa i llargada. Una “olla” més petita i més assequible, encara que també s’ha d’estar ben preparat, és la que comença al Puigmal i acaba al Pic de la Fossa del Gegant. Cal precisar, a més, que per pujar fins al Puigmal abans has hagut d’arribar a Núria amb el cremallera o a peu des de Queralbs. Una altra possibilitat és començar l’excursió a Fontalba. Començar a Fontalba (2074m) té l’avantatge que arribar al Puigmal (2910m) és un pèl més assequible que des de Núria (1960m). El desnivell no és tan important. Però té un inconvenient important: quan arribes a Núria ja força cansat encara has d’anar fins a Fontalba a buscar el cotxe. Sigui com sigui, l’olla és una excursió preciosa i que té un valor important fer-la.

L’altre dia vaig voler repetir aquesta ruta (fins al Pic de la Fossa del Gegant), que m’havia encantat quan l’havia feta. Vaig sortir de Fontalba cap al Puigmal a 3/4 de 7 del matí. Vaig continuar per la carena i vaig pujar els cims del Puigmal Petit de Segre (2812m.) i el Puigmal de Segre (2848m.). Després, cap al Puig del Coll de Finestrelles (2741m.). L’ascensió al Finestrelles (2829m.) se’m va fer més dura del compte (ai que els anys passen!). La baixada cap al coll d’Eina (2684m.), passant pel Puig de Núria (2794m.) i el Puig del Coll d’Eina (2775m.) se’m va fer llarga i dura per culpa d’un dolor a la part externa del genoll que, per precaució em va obligar a abandonar aquí i baixar des del coll cap a Núria i deixar el cims d’Eina, del Noufonts i del Noucreus per un altre dia. Físicament no estava prou fresc i el dolor era massa fort com per pretendre continuar. Des del coll d’Eina fins a Núria hi ha 4,5 Km que se’m va fer eterns. Esperava estar-hi una hora i n’hi vaig estar una i mitja. Vaig fer gairebé tota la baixada coix. Quan estàs mig lesionat i no pots fer anar les cames com voldries, la impotència que se sent acaba cansant més que la pròpia caminada. Quan s’arriba a Núria es té la satisfacció d’haver “arribat” i em vaig prendre una bona estona de descans per refer forces. Però com deia abans, encara quedava anar fins a Fontalba. És un tros de l’excursió que jo en dic “trampa”. De Núria a Fontalba el camí és molt bonic i gairebé es pot considerar un passeig, però quan portes hores caminant i la cama i, a aquestes alçades, també l’esquena et fan anar a poc a poc, aquest tros de la ruta, ahir, no s’acabava mai més i es va allargar més del compte. A ¾ de 3, vuit hores després d’haver sortit, tornava a ser al lloc de partida. Moltes hores pel tros fet, però això no és l’important. El que compte és l’esforç de superació i, per a mi, també la prudència. A la muntanya l’important és arribar fins allà on el cos et permet. Els cims no es mouen del lloc i sempre s’hi pot tornar.

És Caín

M'he sorprès agradablement aquest matí. Al correu ja tinc la resposta de l'Oficina d'Onomàstica. No esperava que la rebés tan aviat. Un 10 per aquest sevei. Us copio la resposta:

Benvolgut senyor,

La forma correcta en català és Caín, tal com apareix a la Bíblia catalana (traducció interconfessional) editada per l’Associació Bíblica de Catalunya i publicada per l’editorial Claret (Barcelona, 1996). De manera que la forma que apareix a la traducció d’Ed 62 és la correcta.

Ben cordialment,
Mar Batlle

Ara ens tocaria renyar als del diari Avui. Un diari en català que tenim i... Pobre català!

Caín, Caim o Caïm?

Edicions 62 va publicar la novel•la de Saramago amb el nom de Caín. Arran de la seva mort, al diari Avui van parlar d’aquesta novel•la i en la mateixa pàgina (!!) sortia escrita de dues maneres diferents: Caim i Caïm. Tres maneres diferents d’escriure el mateix nom? Totes tres correctes? Només una? Quina? He buscat el cercador de noms que té penjat a la xarxa el Departament de Justícia i on es diu que “El cercador és una eina útil per saber com s'escriu correctament un nom en català. Inclou més de 2.000 noms en català amb equivalències en castellà, tant de santoral com les variants més conegudes” i resulta que no troba el nom en cap de les tres maneres d’escriure’l. Aixxx!!!!
Acabo de fer la consulta a l’Oficina d’Onomàstica de l’Institut d’Estudis Catalans. Si em responen, us ho faré saber!

Philippe Claudel

Tot el que he llegit d’ell m’ha encantat, m’ha enamorat. Em refereixo a Philippe Claudel. Un autor francès magnífic. Té tres llibres traduïts al català i són fantàstics. El millor, per a mi, Les ànimes grises. Una obra mestra. No és l’argument el millor d’aquesta obra sinó que fascina per la manera com l’autor aconsegueix fer un retrat psicològic dels personatges principals. Allò que han viscut els personatges, Claudel ho plantifica davant del lector amb una cruesa vivíssima. Un vell policia retirat,no només de la feina sinó pràcticament de la tasca gens fàcil de viure, fa memòria d’uns fets ocorreguts en un petit poble fa uns anys i que ell creu que no es van aclarir de forma adequada. Certament, el color gris predomina en tota la novel•la. L’atmosfera es carrega d’aquest color i acaba gairebé ofegant el lector : un poble gris, trist, molt gris i molt trist, on hi ha ocorregut uns fets grisos, molt grisos, que no s’han aclarit mai i protagonitzats per uns personatges grisos, molt grisos, massa grisos per poder dir que són dignes d’alguna cosa. Un retrat del que som tots plegats? Esperem que no!
És un llibre que admiro.

El segon, La néta del senyor Linh, tracta d’un refugiat qualsevol d’un país qualsevol i d’una guerra qualsevol que fuig acompanyat de... Millor que ho descobriu vosaltres. El protagonista és un home senzill, un “bon home”, a qui la guerra ha destrossat. És un llibre curt que es llegeix molt bé i que no deixa indiferent. Del tot recomanable!

I el darrer que he llegit és L’informe de Brodeck. Diria que s’assembla a Les ànimes grises pel que fa al tipus de personatges, que Claudel domina tan bé. Personatges altra vegada grisos, sense cap toc de color a les seves vides. Un llibre magnífic que explica molt bé la por que ens pot arribar a fer allò que ens és desconegut i més si descobrim que allò que no coneixem és una persona que, per altra banda, ho sap tot de nosaltres i que és capaç de retratar-nos amb tanta sinceritat i clarividència que no es pot suportar pel fet de ser massa evident.

“Vaig caure a terra. Vaig caure. Encara caic. Ara només visc en aquella caiguda. Sempre.” (Les ànimes grises)

“L’home gran és diu Linh. És l’únic que sap que es diu així, perquè tots els que ho sabien van morir al seu voltant.” (La néta del senyor Linh)

“Sé fins a quin punt la por pot transformar un home. Abans no ho sabia, però ho vaig aprendre.” (L’informe de Brodeck)

Llegiu Claudel!

José Saramago

Una de les primeres entrades del bloc parlava de "Caín", un dels llibres de Saramago. Ahir aquest escriptor va morir a Lazarote als 87 anys.
Ha mort un gran escriptor, Premi Nobel de literatura el 1998.
Deia en l'entrada sobre el seu llibre "Caín" que tenia ganes de llegir el seu llibre L'evangeli segos Jesucrist. Ara sí, serà el proper llibre que llegiré. És un llibre "irreverent", com Caín, que li va propiciar una crítica duríssima dels partits de dreta portuguesos que va fer que s'exiliés voluntàriament a les illes Canàries.
Que Saramago, ateu declarat, també descansi en pau!

"El primer que cal fer amb el foli en blanc és tacar-lo amb la primera paraula, i després, si cal, rebutjar-la." José Saramago

Joan Margarit

No llegeixo gaire poesia. No és un gènere que prefereixi. Però, en canvi, hi ha autors que m'agraden força. Un d'ells és Joan Margarit. És uns dels poetes més coneguts i reconeguts de l’actualitat en llengua catalana.
Un dels seus poemes més bonics és Els ulls del retrovisor, on parla a la seva filla Joana, disminuïda psíquica i física.

ELS ULLS DEL RETROVISOR
Ja estem acostumats els dos, Joana,
que aquesta lentitud,
quan recolzes les crosses i vas baixant del cotxe,
desperti les botzines i el seu insult abstracte.
Em fa feliç la teva companyia
i el somriure d'un cos que està molt lluny
del que sempre s'ha dit de la bellesa,
la penosa bellesa, tan distant.
L'he canviat per la seducció
de la tendresa que il•lumina
el buit deixat per la raó al teu rostre.
I, quan em miro en el retrovisor,
no veig uns ulls senzills de reconèixer,
perquè hi brilla l'amor que hi han deixat
tantes mirades, i la llum, i l'ombra
del que he vist, i la pau que reflecteix
la teva lentitud, que és dins de mi.
És tan gran la riquesa que no sembla
que aquests ulls del mirall puguin ser els meus.

Mireu aquest vídeo en què el mateix poeta recita aquests versos fantàstics. Emociona!

Al alba

El 27 de setembre de 1975, el règim franquista, amb el dictador ja pràcticament agonitzant, va realitzar els últims afusellaments. Es va assassinar dos membres d’ETA i tres del FRAP (“Frente revolucionario Antifascista y Patriota”, una organització terrorista que volia enderrocar la dictadura franquista). Tot i les nombroses personalitats que van demanar a Franco que no cometés la barbàrie, el vell dictador va executar la pena de mort a què van ser condemnats joves d’entre 21 i 33 anys.
Les mostres de protesta i d’impotència van ser nombroses i les reaccions molt diverses.
Luis Eduardo Aute va compondre la cançó “Al Alba”. Tot i que els afusellament es van fer al matí, en principi, s’havien de fer a l’alba. Per poder passar la censura, Aute va convertir aquesta cançó d’homenatge als afusellats en una bonica cançó d’amor.
Al alba és una cançó molt maca que han versionat diferents cantants i grups (Rosa León, Joan Isaac...) Però dues de les més impressionats són la que van fer José Mercé i la del grup Menaix a truà, que és una fantàstica versió en català de Juanjo Muñoz
Us poso dos vídeos.
El primer és d'una versió "a capella" del mateix Aute.
Pèls de punta!


El segon és la versió de José Marcé en una actuació en directe.
Quant de sentiment!


M'agraden aquests versos. La traducció en català és de la versió dels Menaix
"Si et digués amor meu, que em fa por la matinada; què són aquelles estrelles, fereixen com amanenaces."

"Crec que després de la nit vindrà la nit més llarga."

Es farà de dia, però després dels afusellaments, tot serà encara fosc com una nit que no acabarà mai. Metàfora d'un dolor etern.

Menaix a truà

Menaix a truà és un grup format per tres músics catalans extraordinaris: Cris Juanico, Juanjo Muñoz i Toni Xuclà.

Cris Juanico és una de les millors veus del país i un cantant i músic capaç de múltiples registres (rock, jazz i cançó melòdica); és el baixista del grup. Juanjo Muñoz és un dels components del grup gossos, toca molt bé la guitarra i té una veu preciosa. Toni Xuclà és un músic incansable que ha col•laborat amb molts artistes i que també ha publicat discos en solitari; és un guitarrista fantàstic. Tots tres conformen un grup que es fa escoltar tant per la bellesa de la seva música com per alguna de les seves lletres. Moltes de les seves cançons conviden a escoltar-les amb els ulls tancats i deixar-se dur per les veus melodioses i la combinació harmònica de les dues guitarres i el baix. Fantàstic!

Us poso un vídeo d'una cançó del concert que l'estiu passat van fer al monestir de Santes Creus. L'espai, una meravella per aquest tipus de música.



Aquest fragment és d'una altra de les seves cançons:

"es camí s'ha de fer,
sa vida és anar sumant"

Corrandes d'exili

Joan Oliver, també conegut com a Pere Quart, nom amb el qual signà la seva obra poètica, és considerat un dels poetes en català més importants del segle XX. Destacà pel seu inconformisme i el seu esperit crític. Aquest aspecte el va portar, fins i tot, a rebutjar la Creu de Sant Jordi que atorga la Generalitat.
Durant la Guerra Civil es va comprometre obertament a favor del bàndol republicà, fet que l’obligà a exiliar-se a França l’any 1939 i més tard Buenos Aires i Santiago de Xile. El 1948 tornà a Barcelona.
Els seus versos han estat musicats per diversos cantants. De totes les versions, en destaca la que en Lluís Llach va fer de Corrandes d’exili, un dels seus poemes més coneguts i bonics alhora. En aquest poema Oliver parla del moment de l’exili, del seu exili, i ho fa amb una tendresa que corprèn .



""Una esperança desfeta,
una recança infinita"

Mensaje encontrado en una botella

En la penúltima gira d’Ismael Serrano, el cantautor llegia una suposada carta d’un nàufrag. El text és del seu pare i poeta, Rodolfo Serrano. M’agrada molt i el vull compartir amb vosaltres:

Hace ya siete meses, tres días y dos horas
naufragué en esta isla que no está en ningún mapa.
La primera semana lloré como un muchacho
asustado y el miedo vino a vivir conmigo.

Luego maldije a Dios los quince días siguientes.
Y me pasé tres días sin agua ni comida.
Los siguientes dos meses he añorado tu cuerpo
y soñado con el tibio roce de las sábanas.

Cada noche encendía hogueras en los montes
pendiente de que un barco pasara por delante
de esta isla maldita . Y en la playa he dejado
mensajes de socorro pidiendo que vinieras.

Arrojé cien botellas con mensajes urgentes.
Y durante tres meses aprendí que la vida
es un cangrejo, un fruto, el agua del torrente,
el sol que cada tarde pinta de rojo el agua.

Ya no siento temores. Recuerdo vagamente
que más allá del mar hay fusiles y espadas
y hombres que maldicen haber nacido un día.
Y que aquel mundo era una isla de monstruos.

Ayer me desperté cantando sin que nadie
me dijera: “Estás loco ¿A qué tanta alegría?”
Y cada tarde escribo en la arena unos versos
que borran las mareas y que de nuevo escribo.

Hoy he visto pasar un barco no muy lejos.
He apagado raudo la luz de las hogueras
y he borrado todos los mensajes de auxilio.
Afortunadamente el buque ha pasado de largo.

Mireu el vídeo, val la pena. El diàleg previ a la lectura de la carta entre Ismael Serrano i Javier Bergia és divertit.

Corren

Què ho fa que hi hagi cançons que un cop les sents ja no puguis deixar d’escoltar-les i les repeteixis en el reproductor una i altra vegada? A mi això em passa amb algunes. Una d’elles, i que no deixo d’escoltar aquests dies, és Corren, del grup Gossos. Aquesta cançó la varen publicar en el seu penúltim treball d'esudi. La cançó és molt i molt maca: un melodia que enganxa –això que no vol dir que sigui “simple”, “comercial”...-, una lletra preciosa, unes veus magnífiques dels components del grup i la fantàstica col•laboració de la veu especial del cantant i líder del grup Macaco, Dani Macaco, que hi dóna un toc súper especial i definitiu per a fer d’aquesta cançó una peça fantàstica! En definitiva, sona genial! La melodia embolcalla i gairebé t’obliga a tancar els ulls i deixar anar el pensament i els sentiments. Allà on vagin a parar ja no depèn d’un mateix. Aquest és una dels grans misteris de la música: cadascú la viu i la sent segons allò que viu. Aquests dies faig sonar Corren. Potser hi ploro, però no puc deixar d’escoltar-la. Quants i quants cops seguits la dec haver sentit? Uf!

Us poso dos enllaços.
Un, el del vídeo. És molt bonic. Mireu-lo!

L’altre, el del concert de celebració del 15è aniversari del grup. Fantàstica versió! Fantàstic Dani Macaco.

Corrren, corren pels carrers corren
paraules que no s’esborren,
imatges que no se’n van.
I ploren, ploren pels carrers ploren
com gotes d’aigua s’enyoren
aquells que ja no es veuran.

La mort de l'ànima

La mort de l’ànima és un llibre extraordinari. Va ser finalista del premi Sant Jordi del 2006.

Maite Salord, escriptora menorquina, basteix una obra molt ben elaborada, amb una estructura brillant. Els salts constants que hi ha en el temps de la narració la fan ser una obra diferent, original. Aquesta originalitat queda arrodonida amb una prosa elegant, gens enfarfegada, que reflecteix molt bé els sentiments i els pensaments dels protagonistes.

Un aspecte que crida l’atenció del llibre és el tractament que el narrador omniscient fa de cada personatge: a algun el tracta en tercera persona i a algun altre, en segona.

La mort de l’ànima és un exercici d’escriptura del qual l’autora se’n surt de manera brillant.

Llegiu-lo! No us el deixeu perdre

Chambao

Avui, totes les estones que he pogut, migdia i vespre, he escoltat Chambao.

Chambao és un grup que fa flamenc barrejat amb sons electrònics. També hi ha una clara influència de la música àrab. La “veu” li posa la Mari. Té una veu molt càlida. Una veu preciosa i súper adient pel tipus de música que fa. Sembla feta expressament. La veu de la Mari i la música que fa Chambao et transporten a un món on sembla que hi regni la calma, la tranquil•litat... Sentir la música de Chambao relaxa i et fa tancar els ulls i desconnectar. Us recomano la seva música aquells dies que us sentiu més atabalats, angoixats i que necessiteu “marxar” a un altre món, lluny de vosaltres mateixos.

I una altra qüestió, per a mi, molt important: moltes de les seves lletres tenen molt de missatge!

Us podria posar molts enllaços, de moltes cançons. N’he triat un parell. Són aquests però podrien ser uns altres... encara que aquestes dues cançons m’agraden molt. Espero que al sentir-les us feu una idea millor del que us he explicat.

Pokito a poko
Pokito a poko entendiendo
Que no vale la pena andar por andar
Que es mejo caminar pa ir creciendo
Pokito a poko entendiendo

Duende del sur
Caprichos del destino
Olvidando lo demás
Aprendiendo a caminar
Crece en mi interior
Hacia un lugar mejor

Josep Maria Pou

Fa uns mesos faig poder veure “Màscares”, un reportatge sobre el procés de preparació de l’obra de teatre “Su seguro servidor, Orson Welles”. “Màscares” em va agradar molt. El reportatge explica molt bé tot el procés que segueix un actor fins a convertir-se en el personatge a qui ha de donar vida sobre l’escenari. L’aprenentatge del paper, les converses amb el director, els assajos, la creació de l’escenografia i del vestuari.... Molt interessant!

Tanmateix, el millor de tot plegat és l’actor: Josep Maria Pou! Sens dubte, un altre gran nom del teatre català. Per a mi, un dels millors actors actuals.

“Su seguro servidor, Orson Welles” es va estrenar al teatre Romea el 2008. Després d’una gira per Espanya el 2009, encara se’n fa alguna representació de tant en tant. Després d’haver vist “Màscares”, tenia ganes de poder veure l’obra de teatre. En vaig tenir l’ocasió i em va agradar molt. Que bo és Josep Maria Pou! Admiro els actors que són capaços “d’omplir” l’escenari ells sols. En aquesta obra Pou aconsegueix “transformar-se" en Welles, un dels directors de cinema més reconeguts, i des de que surt a l’escenari fins que s’acaba la representació capta el 100% de l’atenció de l’espectador.

Welles (Josep Maria Pou) té setanta anys i espera que Spielberg li financiï el seu projecte de dirigir “El Quijote”. El que havia estat un gran actor radiofònic i, després, actor i, sobretot, director de cinema, ara, sense diners, ha de guanyar-se la vida gravant anuncis per a la ràdio. La interpretació de Pou és boníssima.

Impressionant Pou!

La mecánica del corazón

Concebut com un conte per a adults, La mecánica del corazón és un llibre molt bonic que et transporta a un món on la fantasia i la realitat es donen la mà.

Jack neix amb el cor malalt i li canvien per un rellotge de fusta, però ha de seguir unes regles per tal que el "cor" no s'espatlli i pugui sobreviure. Una és que no s'ha d'enamorar mai. Evidentment, no aconsegueix no enamorar-se i el seu rellotge...

En el llibre hi trobareu personatges entranyables. A més de Jack, el protagonista, també hi coneixereu la doctora Madeleine i Miss Acacia, entre d’altres.

El llibre m'ha fet pensar, una mica, amb el món meravellós d'Alícia, ara que la història de Lewis Carroll està tan de moda per la versió cinematogràfica que n’ha fet el gran Tim Burton. Sembla ser que d’aquest llibre també se’n farà una versió cinematogràfica. A més, ja té una “banda sonora” perquè l’escriptor, Mathias Malzieu, és també un cantant d’un grup de pop francès

Un "conte" senzill sobre la mecànica del cor! Fa de bon llegir i passareu una bona estona.

Ah, ja sabeu que us el puc deixar,eh!

“Algún día, es posible que tengas que pagar un precio muy alto por todo el placer y la alegría que el amor provoca”. (Mathias Malzieu. La mecánica del corazón)